Publicitat
Publicitat

Jaume de Laiguana: "Seducció i polvo final"

Ens creuem unes 20 trucades. Quan ens trobem, un déjà-vu , el de sempre: somriure, bronca, un parell de sobrades, unes canyes. Barba de dos dies, chupa de cuir. Té un punt de gamberro, de nen de barri, de supervivent. Nom de rèptil de sang freda i les coses clares. És directe, fred, dur, parla sense filtre ni bisturí. Té clar el que li agrada, però sobretot el que no li agrada: Em tens fart, de veritat, sempre igual, sempre tard. ¿Què més vols saber? Demana unes canyes i fot-li, va.

POLVOS I ORGASMES. Exdissenyador gràfic reconvertit en fotògraf estrella. Una casualitat i molta intuïció. És incansable i incombustible: a la recerca constant de l'extrem i l'impossible. ¿Ets dur dirigint? No. Estop. Pausa i un apunt (cínic): No és que sigui dur, és que si no surt la foto que vull, sóc capaç de matar. ¿Saps quan la tens? Jo no paro mai de disparar: fins que l'altre no pot més. I quan fa aquest "No puc més" també disparo. Riu, és un canalla. Segueixo: ¿La foto és un exercici de seducció? Sempre: hi ha el procés de seducció i després el polvo final i una escorreguda brutal. ¿I després? Un cigarret i un descans. ¿Què té més morbo, estar davant o darrere de la càmera? Es pot follar estant al davant i al darrere, aquí hi ha la gràcia. ¿Quant hi ha de psicologia en una foto? Tot: jo començo a treballar a primera hora del matí i em passo unes hores analitzant la persona. En funció del que vegi sé si acabarem plorant o rient: si véns borde , igual et faig girar de cara a la paret i et disparo així.

DINS I FORA. T'has convertit en el fotògraf oficial de la Shakira. ¿Et molesta l'etiqueta? La Shakira és una de les meves millors amigues. I me l'estimo a mort. Dit això, la meva feina és molt més àmplia. ¿Es deixa manar la Shakira? Ja ni m'ho plantejo: codirigim. ¿Què no et deixa dormir? Les idees. Múltiples projectes. Sempre posant-se al límit. A ell, i a les seves víctimes. Què és una foto? Una actitud. ¿Tothom pot quedar bé en una foto? Sí. I per què no ens agradem mai a les fotos? Perquè nosaltres ens mirem cap a dins. I quan et mires des de fora, no et reconeixes. Jo em sento molt jove, i quan miro una foto meva veig un senyor de 46 anys, i no m'agrada. Senzillament no m'hi reconec. I si jo et veig d'una manera i tu d'una altra, quina és la veritat? La veritat no existeix.

NI PASSAT, NI FUTUR. Encara que tot plegat sigui mentida, el que sí que és real és que va començar des de baix de tot i que s'ha convertit en el gran fotògraf del país. Un referent. Encara que ell no ho veu així: Jo no em considero bo. De petit sempre em feia por sentir-me aprenent de tot i mestre de res. I ara vull ser precisament això. No m'agrada ser expert en res. M'avorreix. I per això m'agrada la fotografia, perquè no arribes mai enlloc. Jo sóc un supervivent. M'he quedat molts cops sense res. No em crec que hagi arribat enlloc. ¿Portes sempre la màquina a sobre? No, mai: jo no faig fotos perquè sí. Tinc una nena de 19 anys i no li he fet mai ni una sola foto. No m'agrada mirar enrere en general, i tinc una virtut: no me'n recordo de res.

AMOR, MORT. Viu el present. Està per sobre del bé i el mal. Acabem parlant de l'amor i la mort: Què t'agrada més? Mira, no em maregis. ¿No podem parlar d'aquest tema? Què vols saber, a veure, diu. ¿T'ha fet patir l'amor? Sí. ¿I et segueixes enamorant? Sí, sempre. Cada dia. ¿De qui? De gent diferent: és el millor estat. Com es gestiona això? És complicat, s'ha d'anar fent dríblings. Calla, riu i deixa anar: Mira, saps què, que prefereixo parlar de la mort.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF