Publicitat
Publicitat

La unitat espanyola

Cal un nou assaig sobre Espanya i sobre l'espanyolitat. El catalanisme no pot viure d'estereotips que potser tranquil·litzen les nostres consciències però que poden desorientar-nos i ens poden fer perdre el sentit de la realitat. L'efecte de la darrera manifestació de l'Onze de Setembre és massa important per deixar-lo en consideracions de tertúlia de cafè. Pot narcotitzar-nos. Per molt evident que sigui que l'independentisme és per fi una realitat política central al nostre país, no és menys evident que Espanya és una realitat forta, concreta, identificable i, a més, estretíssimament lligada a nosaltres. És des de la fredor analítica, i des de la generació d'una nova aproximació a l'Estat, que cal encetar el procés polític actual.

L'Espanya d'abans de la guerra, potser fins als anys del desarrollismo , era un estat que pivotava sobre tres elements fonamentals: la unitat garantida per la monarquia, el caciquisme i l'exèrcit. La política espanyola es construïa al voltant d'aquests tres pivots, que interaccionaven en mesures diferents en funció de la circumstància. Espanya era un país subdesenvolupat, amb algunes elits il·lustrades o assedegades d'il·lustració (qui no s'hagi perdut per les sales de Villa Florida, seu de la Fundación Lázaro Galdiano de Madrid, difícilment podrà comprendre el que dic), però molt segura del que era i del que volia representar. La monarquia, afaiçonada per règims que l'adaptaven als temps, garantia la unitat d'acció, de dalt a baix. La unitat espanyola era una qüestió d'elits. Aquestes elits sorgien invariablement dels grans propietaris castellans, membres de la cort, habituals de Santander o de Sant Sebastià, llocs en què es definien les aliances i les grans operacions d'estat. L'exèrcit vertebrava aquest estat de situació, ja fos d'Espanya enfora, amb campanyes com la del Marroc, ja fos d'Espanya endins, amb operacions com la de les vagues d'Astúries, en plena crisi de la Segona República. Monarquia, caciquisme, exèrcit.

La Transició i la Constitució del 78 volien consagrar la fi d'aquesta Espanya. L'Estat ressorgia rejovenit, ambicionant fonamentar-se en el consens, un mot que va ser utilitzat per tothom fins a gastar-lo. Tenia sentit fer-ho. Només sobre el consens era possible que persones molt diferents comencessin a pastar la massa d'una nova unitat. El consens entre grans propietaris industrials, les classes mitjanes culturitzades, les nacionalitats històriques, el sindicalisme democràtic i l'exèrcit feren possible el salt cap endavant. Aquell consens es fonamentava en el pal de paller de la monarquia. Per dir-ho ras i curt: dels tres elements fonamentals de la unitat espanyola de la Restauració, en restaven dos: exèrcit i monarquia. Aquests dos elements s'havien d'entendre amb una realitat més complexa, menys autocontinguda, més variable. D'entre els nous ingredients, gran burgesia, gran banca, alts funcionaris culturitzats i nacionalitats històriques, tan sols la darrera era obertament disfuncional. Problema: tant a Catalunya com al País Basc una part de la burgesia, relligada amb la mesocràcia menestral de la qual no feia tant havia sorgit, s'arrelava en un fet nacional divers.

D'aleshores ençà la història d'Espanya ha tingut a veure amb l'obsessió per desempallegar-se de l'element pertorbador: les nacionalitats històriques. Al començament l'assoliment de la democràcia, l'estabilització dificilíssima de les institucions, fins i tot diria la gran joventut dels dirigents claus, el rei inclòs, dissimularen la situació. Catalunya i el País Basc esdevingueren, a més, peces claus per a aquesta estabilització. Era lògic: la força econòmica de les burgesies respectives ho exigia. Problema per a la comprensió espanyola: que aquestes classes dirigents donessin suport a l'estabilitat no volia dir que passessin amb tot l'equipatge a la banda de l'Estat. Els qui eren a la banda espanyola hi havien estat des dels temps de la Unión Patriótica. El paradigma d'aquesta matusseria interpretativa va ser José María Aznar, quan proposà al president Pujol que s'incorporés al govern de l'Estat. Amb quin argument? Posar fi a l'anormalitat que representa el catalanisme a la nova Espanya. Aznar s'equivocà. Demostrà no ser l'home d'estat que creia ser. Pretengué que el convalescent permanent que és Espanya es comportés com un atleta. Zapatero en fou un final tragicòmic. L'Espanya nova, feta sobre tres pilars nous, però, hi és: monarquia, xarxes nascudes a redós de l'Estat ( hauts fonctionaires , banca, grans corporacions, mitjans de comunicació), exèrcit. I no oblidem l'orgull ferit del poble. L'apel·lació del rei a la unitat de l'altre dia ens situa en un nou començament. Si no ho entenem, som pell.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT