03/01/2016

Amb els ulls d’en Manuel Borja-Villel

3 min

Vaig conèixer en Manuel Borja-Villel quan els fundadors de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya li vam proposar tirar endavant l’exposició HiperCatalunya. Corria l’any 2002. Volíem posar les bases per a una nova manera de veure el país i la ciutat. En Manuel s’hi va implicar a fons i, durant els mesos que l’exposició va ser al Macba, va convertir el museu en el centre del debat sobre l’arquitectura, l’urbanisme i la geografia social i urbana del país. L’exposició també va ser possible gràcies a una altra persona clau en la història recent de Catalunya: Andreu Mas-Colell. El professor Mas-Colell va ser sempre al nostre costat, emparant-nos i impulsant-nos a tirar endavant. Un dia, parlant d’ HiperCatalunya amb en Mas-Colell, i parlant de l’evolució del Macba sota l’ègida d’en Manuel, em va dir: “Fixa’t en els seus ulls; li brillen d’una manera tal que saps que està mirant el que passa al voltant nostre amb una mirada única”.

Hi he pensat aquestes darreres hores, després de repassar la col·lecció permanent del Museu Reina Sofia, una altra vegada. Dic una altra vegada perquè no puc comptar les vegades que m’hi he perdut, les hores que hi he invertit per mirar de comprendre Catalunya, per mirar de comprendre millor el món. L’art del Reina Sofia és l’art del nostre país. I això és així perquè les avantguardes del segle XX espanyoles i europees són avantguardes catalanes. Mai, però, havia dedicat tant de temps com l’altre dia a repassar la part de la col·lecció que va de l’any 1962 als anys 80.

Ho vaig fer després de passar una llarga estona davant del Guernica, observant com la contraposició del quadre de Picasso amb la pel·lícula del setge d’Irun descodifica el quadre fins a fer-lo intel·ligible per a un observador del segle XXI. El Guernica extirpa el dolor dels fotogrames en blanc i negre, fent-ne una transliteració que travessa els sentits. El Guernica, de fet un homenatge als bombardeigs feixistes contra les ciutats màrtirs espanyoles, en expressió del periodista Louis Delaprée (llegiu immediatament el magnífic llibre de Martin Minchom, editat per Paul Preston, Spain’s martyred cities. From the Battle of Madrid to Picasso’s Guernica ), despulla el dolor fins a convertir-lo en un fibló que ens segueix commovent. És en Manuel Borja-Villel, però, qui ens el posa entre El profeta - de Pau Gargallo-, el Cap de la Montserrat cridant i la Dona asseguda -totes dues de Juli González-. És ell qui ens el situa a tocar de la revista L’Amic de les Arts, del GATPAC i de la revista de l’ADLAN. És ell qui ens fa rebrincar l’esperit, vinguem d’on vinguem, dotant el discurs museístic d’una evident intencionalitat social, cultural i, per tant, política.

Passa el mateix amb unes sales molt menys visitades, però molt més importants donat el context social i polític que vivim a Catalunya i a Espanya aquests darrers mesos. Unes sales que, ara que comencem l’any 2016, adquireixen una significació clau. Són les sales dedicades a l’art i a la política al final de la dictadura. L’art havia d’esdevenir una eina de transformació social, una eina de presa de consciència i fins i tot d’acció directa. Seguint la consigna d’André Malraux, en el seu discurs davant del Primer Congrés d’Escriptors Soviètics a Moscou, l’any 34, els aleshores joves artistes dels anys 70 van convertir el seu art en una veritable conquesta, en una veritable acció de presa de consciència crítica. D’entre les obres exposades, tanmateix, n’hi ha una que destaca de manera per a mi evident per damunt de les altres. Em refereixo al documental d’en Pere Portabella Informe general sobre algunas cuestiones de interés para una proyección púbica, de 1976. L’informe d’en Portabella ocupa el centre d’una sala, flanquejada per objectes i quadres que el contextualitzen. Ens trobem en el cas simètric al Guernica. L’any 1976 és el cinema d’en Portabella el que ens fibla. Ho fa entrant al Parlament desballestat, ple de pols, però entrant-hi i reivindicant aquella pols, aquells mobles fets malbé. Ho fa filmant la conversa entre Joan Reventós, Jordi Pujol, Gregorio López Raimundo i Anton Cañellas sobre com cal reconstruir Catalunya en el context espanyol de possible recuperació democràtica (som a l’any 1976). O mostrant uniformes militars en una vitrina. En Manuel Borja-Villel ens ho emplata perquè ho paladegem. Fent-ho, ens interpel·la ara i aquí, avui. El discurs que ens planteja, per tant, no té res de museu mort, ni res d’aparador de la cultura oblidada.

Farà quaranta anys de l’ Informe d’en Portabella. Inspirem-nos-hi. El país passa per un moment complicat, però no tràgic. Ens calen més mirades brillants i úniques, a la manera d’en Borja-Villel i d’en Portabella. Per comprendre. Per passar a l’acció.

stats