11/09/2016

12 de setembre

3 min

Jordi Amat ens explicava fa uns dies, en un article magnífic, el miracle integrador del catalanisme. Ho feia explicant-nos els 11 de setembre des dels inicis del catalanisme. Aquesta obra ingent, basada en un relat, i en la feina constant i concreta, més que resultat dels dies 11, penso, és la conseqüència de cada dia 12 des de la represa del catalanisme com a moviment polític vertebrat, amb intenció explicita d’incidència en la vida política catalana, espanyola i europea. L’èxit ha estat perdurable, que vol dir que ha fet avançar el país de manera efectiva, quan ha fet una lectura realista de l’entorn econòmic, polític i social, i ha pres les decisions encertades. Dit d’una altra manera, no és la prudència el que ens fa traïdors, sinó la incapacitat per aplicar la intel·ligència de què hem disposat en cada moment. No és la prudència el que ens fa perdre, sinó la incapacitat per mesurar adequadament les forces respecte al nostre adversari. No és la prudència el que ens fa traïdors, sinó la incapacitat per comprendre que el cop de pit serveix per a un moment, però no per a la cursa de fons que hem de córrer per vèncer. Avui, 12 de setembre, vull aportar dues reflexions personals molt breus, que tenen a veure més amb el que hem de fer, lluny dels cops de pit i dels moments amb alta càrrega simbòlica, per aconseguir que aquests moments siguin la conseqüència d’una voluntat política concretable, més que no pas el preàmbul permanent d’allò que mai no s’acaba de produir.

Primera reflexió: escric aquest article des d’Astúries, havent passat pel País Basc, on tot just ha començat la campanya electoral. El PNB segueix marcant el ritme veritable de la política d’Euskadi. El que podríem anomenar la variància política del partit és mínima: el PNB es mou en uns marges coneguts per tothom. El PNB no necessita explicar quins són els seus objectius polítics finals, perquè tothom els coneix. Tanmateix el PNB mesura les forces pròpies i les alienes, i, en funció dels interessos del país i del partit, acaba decidint. Del país i del partit, sí, de tots dos. Sense un partit nacionalista fort, centrat, representatiu de les classes mitjanes, liberal amb ànima social, el país se’n ressentiria. El PNB fa respecte perquè des d’Espanya és fàcil comprendre la lògica dels radicals, dels que corren pels marges del sistema. El que no és tan fàcil d’entendre és la potència, la vertebració flexible i adaptable de l’organització de Sabin Etxea. En Joaquim Forn i jo recordarem sempre el míting de tancament de la campanya electoral de l’any 2000, em sembla que no m’equivoco: havent acabat el discurs d’en Xabier Arzalluz, quan semblava que era insubstituïble, les senyores del barri del Sagrado Corazón es van posar a desmuntar l’escenari. Calia anar per feina. Ho feien elles mateixes. Avui Arzalluz ja no hi és, i l’aleshores jove Urkullu, per qui ningú no donava un ral, ha sabut conduir el partit a una centralitat indiscutiblement decisiva. Mentrestant, les senyores segueixen desmuntant els escenaris.

Segona reflexió: aquestes darreres setmanes alguns amics m’han demanat que m’apuntés a la manifestació descentralitzada que es va celebrar ahir. L’argument que feien servir era literalment que “la República Catalana és a tocar”. Ells n’estan molt segurs. Jo, que també hi vaig ser, com cada any, no tant. I que consti que espero que la realitat em desmenteixi. Malgrat tot, no veig que la independència sigui tan a prop, ni crec que en aquests moments sigui possible mobilitzar el gruix del país si no hi ha moltes més dosis de política institucional decidida i concreta. No fa tant que la presidenta del Parlament exigia al president Mas que posés les urnes. No fa tant que ella, i molts d’altres, liderava manifestacions i campanyes electorals, perquè ningú com ells constatava que la República Catalana era a tocar. Tenim un Parlament que és molt majoritàriament independentista i seguim desfullant la margarida. Tenen capacitat, legitimitat i força. L’han de fer servir.

Espanya no se’n surt políticament. És circumstancial, però la circumstància dura tant que ens hauria de fer despertar de la letargia. Els problemes polítics espanyols, sobretot les febleses institucionals, són les nostres oportunitats. En aquests moments ens cal ser fidels a l’esperit dels 12 de setembre, fidels a la perseverança integradora del nacionalisme. Hem de saber que allò que l’adversari tem de nosaltres és el mateix que tem del PNB: les senyores desmuntant els escenaris, l’esperit del dia 12, la santa continuïtat, la unitat d’acció generosa i constant, la militància en la llengua, el sentit social, la capacitat d’acollir i de convertir la catalanitat en un anhel compartit.

stats