25/03/2013

L'esperança té nom

3 min

La revolució Bergoglio arriba a tot arreu. Fins i tot on l'Església havia deixat de tenir presència efectiva. El papa Francesc exerceix fascinació perquè ha gosat fer servir les eines bàsiques amb les quals compta per mostrar què s'amaga al darrere de la seva proposta. La tria del nom és una declaració de principis, ratificada per la contínua referència a l'opció preferent i activa pels pobres. Som davant de l'espiritualitat de Francesc d'Assís combinada amb la de sant Ignasi: la vida consagrada al servei dels més pobres, combinada amb la vida consagrada a la configuració d'un món al servei de l'Evangeli.

A cinquanta anys de l'encíclica Pacem in Terris , signada per Joan XXIII l'11 d'abril de 1963, és important recordar què hem deixat pel camí, i què podem recuperar si les expectatives que s'obren amb el papa Bergoglio es van confirmant. L'expectativa més important és la de l'esperança que el nou bisbe de Roma encarna. El món és ple de vidus de l'Església catòlica. Ple d'agnòstics excatòlics expulsats de la fe per una manera obsoleta, arcaica i excloent d'entendre la relació entre els homes i l'Evangeli. Si el papa Joan XXIII proclamava a Pacem in Terris la necessitat d'estar atents al que ell anomenava "els signes dels temps", és poc discutible que, com assenyalava el cardenal Martini, l'Església de finals del segle XX i començaments del XXI ha viscut d'esquena a aquests signes.

Recordem que l'any 1963 va ser el de la connexió entre Kennedy i Khrusxov via telèfon vermell, l'any del somni de Martin Luther King, l'any de l'assassinat de Kennedy... L'any de les declaracions de l'abat Escarré contra el règim del general Franco a Le Monde , l'any de l'atorgament del premi Lletra d'Or a Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Joan XXIII deia que les característiques de l'època moderna (la d'aleshores) eren tres. En primer lloc, el guany de protagonisme de les classes treballadores, cosa que exigia que poguessin participar de la riquesa que generaven, que gaudissin de l'accés a la cultura i el benestar, així com que fossin determinants en la configuració política de les comunitats humanes de les quals formaven part. En segon lloc, l'ingrés de la dona com a membre de ple dret i de protagonisme igualat a l'home a la societat; una dona "no instrument", deia Joan XXIII, amb paritat de drets i d'obligacions als de l'home, en tota circumstància i condició. I finalment el dret de l'autodeterminació dels pobles, perquè "molt aviat no hi haurà pobles que dominin altres pobles, ni pobles que hagin d'obeir potències estrangeres". Tot plegat anava amarat de misericòrdia i de bondat evangèliques, que vol dir de comprensió activa envers les febleses humanes.

Totes tres esperances van ser més aviat oblidades. Emparats en l'autoritat d'un mestratge poc atent als signes dels temps, la jerarquia catòlica oblidava que la fe es fonamenta en les obres, en l'exemple actiu, més que no pas en un cos de normatives o de teories poc intel·ligibles per al comú de la gent. Oblidaren que, com deia Joan XXIII, l'autoritat fonamentada en el temor, o en la promesa de premis, no mou l'home eficaçment a la persecució del bé comú. Afaiçonar per tant una societat a la llum de l'Evangeli basant-se en una doctrina desarrelada esdevenia un error de dimensions colossals. L'error de la cristiandat que amaga la vivència cristiana, el que ha dut l'Església al cul-de-sac actual, del qual potser, només potser, el papa Francesc pot tenir la clau per trobar-ne la sortida. I la sortida, com deia més amunt, duu el nom d'esperança.

Avui, quan semblava que ni els símbols, que ni les paraules, que ni els missatges, no són capaços de moure res ni ningú, un somriure, unes botes negres per comptes d'uns mocassins vermells, una pregària en silenci pels que no creuen exactament en el que creiem nosaltres, o senzillament un silenci amb els que no creuen, posen de manifest fins a quin punt estem mancats d'esperança basada en els signes dels temps. Quan el papa Francesc parla de recuperar l'autoritat mitjançant el servei, som molts els que ens sentim interpel·lats. L'autoritat, ho deia Joan XXIII, és una força moral, i els governants hem d'apel·lar a la nostra consciència, és a dir, a l'obligació que tenim tots nosaltres de fer l'aportació que siguem capaços al bé comú. Això val pel Sant Pare, i val per a mi. Val per a tots els que aspirem a construir una societat més justa i més digna.

A cinquanta anys de Pacem in Terris , generadora de tanta esperança, ens emmirallem en el nou papa, el que va a la cerca dels pobres de Jesucrist, com feia fra Bartolomé de las Casas: signes dels temps, esperança nova, fe en nosaltres mateixos. L'esperança definitivament té nom, i no només al si de l'Església.

stats