21/01/2013

Escenaris alternatius

3 min

El meu amic Joan Anton Sànchez de Juan, sempre atent a tot el que passa més enllà del nostre melic, em fa a mans un paper del Consell Nacional d'Intel·ligència dels EUA que parla sobre les tendències globals el 2030. Mentre els catalans semblem aturats en el vaitot del 2014, n'hi ha d'altres, potser perquè s'ho poden permetre, que pensen en el món d'aquí vint anys.

M'he entretingut a repassar alguns dels papers de prospectiva als quals era tan aficionat el Govern dirigit pel president Pujol. Tinc a les mans el llibre Catalunya a l'horitzó 2010 , encomanat a l'Institut Català d'Estudis Mediterranis l'any 1993, dirigit per Baltasar Porcel. Aquest estudi, tot i el pas del temps, manté l'interès, encara que tan sols sigui per veure el que hem anat guanyant i perdent pel camí. Plantejava com a conclusions cinc escenaris contrastats, amb una enumeració exhaustiva de reptes i de prioritats d'acció. Passo a enumerar-los perquè tan sols els títols dels escenaris ens remeten a realitats que avui reconeixem amb facilitat: 1. L'escenari tendencial-frontissa (agafar el tren en marxa). 2. L'escenari tendencial favorable (Catalunya motor d'Europa). 3. L'escenari de ruptura pessimista (Catalunya marginada). 4. L'escenari de ruptura alternatiu (una nova estratègia de desenvolupament). 5. L'escenari de ruptura evolutiu (Catalunya resistencial). El més destacat dels escenaris positius és que situen el nostre país en 7,5 milions d'habitants, xifra que aleshores semblava del tot desmesurada; feia de Catalunya un dels motors econòmics d'Europa; apostava per la capitalitat de l'aleshores anomenat "arc llatí" i feia de la pluriculturalitat, la internacionalització, la millora de l'administració pròpia, l'emprenedoria i el contracte social els pilars bàsics sobre els quals construir el país. Fora d'això, el tancament, l'obsessió del nosaltres amb nosaltres, la manca de perspectives... Era un document valent i concret. Anys després, el Govern hi tornà amb exercicis nous, aplegats en un volum titulat Catalunya demà , que recull actes i les conclusions de les reunions celebrades entre els anys 1997 i 2001. Ja es veu que les preguntes continuades sobre el futur en un lapse de temps tan curt responien a un neguit que jo considero sa, per saber cap on calia anar orientant polítiques i recursos, tan públics com privats. El document, però, no responia a un mètode tan clar, tot i que era ric en aportacions de persones vinculades als mons públic i privat. Precisament la col·laboració entre els mons cívics i públics era vista com a clau. La sanitat ja formava part de l'imaginari d'excel·lència, un bé a protegir i a potenciar. L'escola catalana, la veritable marca d'aigua de la nostra societat, era vista com un altre actiu bàsic, així com l'explotació del mercat cultural de tota la nació, l'actualització infraestructural i l'aposta per la sostenibilitat, ja com a element estructurant d'una nova economia. Al final del volum, un apartat crida l'atenció: els valors. L'exercici de deu anys abans no era tan el·líptic. S'hi parlava de la societat on tothom va a la seva, de societat oberta, però no s'hi teoritzava de la manera com ens tenen acostumats els neoconservadors de totes les tendències, que amaguen sota l'apel·lació als valors (d'abans, esclar) la nostàlgia dels temps passats. Amb pocs anys de diferència, metodològicament i intencionalment, els documents de prospectiva catalans viatjaven des de la concreció i l'aposta cap a la reacció davant dels esdeveniments i la dispersió en objectius i continguts. Tot un senyal.

El document del govern nord-americà és diferent dels documents catalans que he repassat. Els mons alternatius de què parla són atacats amb duresa analítica: megatrends, game changers & potential worlds , dividits en escenaris i casos diferents, actuen com a brúixoles de cap on pot ser que s'encamini el món i la societat nord-americana, la receptora del document. Poca literatura de compromís, una gran quantitat de mètode i cap necessitat de fer content a ningú. La realitat és com és, i pot ser com pot ser, no com ens agradaria que fos.

Proposo que algú es decideixi a fer l'anàlisi de tendències globals catalanes de cara a l'any 2030, analitzant tots els escenaris possibles, sense por, sense prejudicis. Ho necessitem, si és que veritablement ens prenem seriosament el que fan els estats. La història de les nacions no és un joc per a il·lusionistes il·lusionats. Un dels mons potencials proposats al document és el de Gini out of the bottle . Tot i que es refereix a l'índex de Gini, no treballar seriosament en escenaris realistes ens pot fer creure que tot s'arreglarà fregant la llàntia. I això ja no passa ni als contes infantils.

stats