Publicitat
Publicitat

Contra els sentimentals

El sentimentalisme ens mata. L'estètica de l'èpica i el discurs de l'honor, també. Els catalans ens emboliquem i l'acabem vessant, que vol dir que ho acabem perdent gairebé tot, quan fiem la nostra sort al pit i collons i a l' ara no podran dir que no sóc nacionalista . La política ha de ser l'art del cap fred, del càlcul. Cal saber jugar als escacs per llegir bé els moviments de l'adversari. El guió que tenim damunt de la taula sembla escrit per persones que desitgen que el nacionalisme tingui un gran fracàs. Tenim problemes, i greus. La corrupció n'és l'exemple. Però també és segur que el problema del país no és la corrupció. Estem ferits, no ens agradem, fins i tot arribem a dir amb vehemència que el país se'ns desfà a les mans. El discurs del fracàs col·lectiu va fent forat: hem passat de la il·lusió de fa un any a un estat d'ànim que discorre entre la desesperació i la ràbia. D'aquí a la indignació generalitzada hi ha un pas molt petit, i ja sabem que la indignació és el menys polític dels sentiments. La indignació és la porta oberta a l'antipolítica. Això no vol dir que no hàgim de comprometre'ns, ni que no ens hàgim d'implicar a fons en el gran objectiu de la llibertat nacional. Això tampoc no vol dir que no hàgim de posar el coll a fer neteja, a regenerar el sistema polític. Ni que hàgim de renunciar a cap calendari. Tan sols vol dir que el futur no passarà com volem que passi si estem immersos en la desesperació indignada, si tot ho basem en un discurs abrandat, sentimental, farcit de tòpics nacionals. El futur no passarà com el volem si no l'anem a buscar, dia a dia, amb intel·ligència i voluntat.

La manifestació de l'Onze de Setembre de l'any passat va tenir un efecte doble. D'una banda, va centrar el discurs de la sobirania. Els independentistes vam esdevenir el centre de la política nacional. L'independentisme deixava de ser excèntric al sistema i es convertia en l'opció majoritària de la societat catalana. Les eleccions van confirmar el resultat, deixant un Parlament majoritàriament vinclat a les posicions que s'alineen amb el dret a decidir. L'altre efecte és més complex: la frisança, la pressa, van fer que la política hagués de surfejar per damunt de l'onada desfermada per la manifestació. Les decisions es prengueren sota l'efecte d'un gran impacte sentimental. Avui vivim de fet sota aquell impacte, ferits pels escàndols i més encara per la situació gravíssima de l'economia pública del país. La combinació de tots tres elements és fatal. Sabem que ho volem tot, perquè tenim raó, perquè hi tenim dret. Tenim pressa, sabem que som molts, però també sabem que la musculatura ens fa figa, que tenim problemes per atendre les obligacions financeres més elementals, i que forces alienes al control de tots nosaltres estan movent l'escaquer com mai abans no ho havien fet.

Davant d'aquesta situació tan greu, amb tants elements tan difícilment discernibles, penso que el pitjor que podem fer és atiar encara més el foc del sentimentalisme. Hem d'abjurar del prefiero honra sin barcos, que barcos sin honra , tan espanyol, tan èpic, tan inútil. Vivim sota el signe de la temptació terminal de donar sentit a les nostres vides en funció del mitjà, i no del fi. Vull dir que els actes heroics fets al servei de la història, i no al servei del país real i concret al qual servim, donen les màximes prestacions als llibres de text, però embarranquen les institucions d'ara i aquí. Abans de deixar-nos arrossegar per la vena sentimental, doncs, hem de pensar-ho dos cops, hem d'analitzar i de calibrar bé les opcions, les alternatives, mai pensant com quedarem davant de la història, sinó pensant com deixarem el país, la nació, la nostra comunitat política quan hàgim pres les decisions que cal prendre en cada moment.

Qui vulgui llegir en les meves paraules cap bri de renúncia, s'equivoca de mig a mig. Precisament tot el contrari. Jo vull guanyar. Només adverteixo que no és possible oferir batalla a l'adversari durant massa temps si no hi ha un pla d'atac sostingut, ben greixat des del punt de vista logístic, amb l'ormeig a punt i llest per resistir duríssims embats, més que previsibles. Els sentimentals que pensen que ara o mai, els diré que la paraula mai i Catalunya conjuguen malament. Que l'ara l'hem de triar nosaltres. Que tots els que ens han cantat les absoltes, s'han equivocat. Que sempre ens n'hem sortit quan hem pensat més, treballat més, creat més, que l'adversari. Posem aquesta energia en la recuperació, cerquem el futur, bastim un pla. Només en la virtut de la força de l'esperit del dia 12 de setembre, o amb mentalitat de dilluns, que ve a ser el mateix, podem guanyar definitivament.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF