Publicitat
Publicitat

Barcelona a totes, o a no res

A mesura que em faig gran tinc cada cop més clar que el totoresisme , en política, i també a la vida, és la manifestació de l'adolescència. Possiblement el mal de la nostra política actual és que no ha sabut comprendre fins a quin punt el tot o res s'ha posat al servei dels altres. Hi ha qui fa política pensant en la història. Hi ha qui fa política pensant en les persones. La clau és combinar adequadament el pes d'un pensament i de l'altre en allò que fem, quan es tracta de política. El catalanisme ha excel·lit en la combinació de tots dos ingredients. No ha estat un camí lineal, ni una manera de fer compartida per tothom. De fet, són molts els que situen l'esquerda fonamental del nostre moviment polític en una tria que a mi em sembla supèrflua: fem història a mesura que fem política (en aquella part de la història de la qual la política és responsable); fem política en la mesura que servim la societat catalana, la concreta, la de les persones. Penso amb tota humilitat que qui ara mateix ho fia tot a la història, com si la qüestió fos de punt d'honor, s'equivoca. I penso que qui en aquests moments planteja renúncies per a mi inacceptables, apel·lant als interessos concrets de la gent, també s'equivoca. No hi ha interessos concrets que es puguin resoldre estructuralment sense solucionar el problema nacional. Aculats a un extrem o l'altre, el marge de maniobra en un moment de màxima feblesa institucional, financera, social i política és gairebé nul. Aquesta és una situació que cal analitzar en profunditat, amb el cap molt fred, sense apriorismes, recollint l'experiència i projectant-la al futur més immediat. Cal fer l'anàlisi desprenent-nos del fatalisme imperant. No hi ha camins que no puguem explorar, perquè tot és nou. El que cal tenir clar és que els moviments que fem han de ser per guanyar. Que no hi ha glòria en l'acte, sinó en el resultat de l'acte. D'aquí que, en funció de la meva activitat política actual, pensi que Barcelona és el terreny de joc clau per superar la situació crítica en què ens trobem. Barcelona és el múscul dels Països Catalans. És a Barcelona i a l'àrea metropolitana, on ens la juguem. És aquí on l'acció política ha de ser més decidida per fer recuperar la confiança de les persones, per recordar que som capital, per implantar un sistema productiu basat en la nova economia de la ciutat que generi esperança tangible renovada. La recuperació socioeconòmica és la clau de volta de l'èxit de la nostra causa. Ens toca encarar el present i el futur amb una mà lligada a l'esquena, ja ho sabem. No ens hi podem resignar, però hem de centrar els nostres esforços a generar espais de recuperació malgrat el llast de l'Estat.

Barcelona ha de seguir afaiçonant-se com la capital productiva del sud d'Europa. No tothom hi està d'acord, ja ho sé. Hi ha qui pensa que ja n'hi ha prou de créixer. Voldrien una ciutat més petita, menys centrada en la competitivitat. Com si el nostre benestar fos producte del clima. No hi estic d'acord. Barcelona ha de jugar, a totes, per esdevenir una veritable central de generació econòmica, capital per als emprenedors, generadora de riquesa, de creativitat i de benestar, de cohesió i d'igualtat d'oportunitats producte dels béns i dels serveis que anem, entre tots, produint.

Pujar a la carretera de les Aigües un diumenge al matí d'hivern, encarats a mar, esdevé un espectacle únic per a l'intel·lecte. Hi caminava ahir mateix i pensava en les opcions que tenim: ¿podem aspirar a esdevenir la capital econòmica del sud d'Europa? ¿A esdevenir un centre logístic internacional? ¿Volem ser la porta europea de l'Àsia? ¿Tenim vocació de ser el port del país que va des del País Valencià fins a Lió? ¿Som la veritable capital cultural d'una nació que va de Salses a Guardamar? Ens hem fet molts cops aquestes preguntes, i de tant fer-nos-les, les hem convertides en una mena de mantra buit, un recurs retòric irrellevant per al ciutadà mitjà. No és sorprenent: quantes vegades els discursos, les paraules, són només una pila de tòpics que ens igualen a tots en el no res? El meu parer és que aquestes preguntes no poden ser respostes positivament per tothom: hi ha qui juga a renunciar-hi quan demana que la indústria -ja sigui la turística, la naviliera, l'automobilística, la que sigui- deixi lloc a un concepte de ciutat alternativa, per a mi difús. Barcelona és una fàbrica, una màquina productiva, un lloc per a viure-hi i per a treballar-hi amb un balanç sorprenent entre capacitat de fer i possibilitats de gaudir de la vida. La ciutat del viure i del veure, de la feina, molta, i del lleure, el just. Ens hi va la nació, no exagero. Hi hem d'anar a totes, per no quedar-nos amb no res.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF