03/07/2016

Al voltant de la nació

3 min

La perspectiva que donen els dies ens ajuda a veure quin és el signe de les eleccions a les Corts espanyoles de fa una setmana llarga. Des del punt de vista nacional, les eleccions del 26 de juny ajuden a desxifrar el moment pel qual passa el conjunt de la nació, vull dir el Principat, el País Valencià i les Illes Balears. Prenent com a mesura la vitalitat política de les opcions amb caràcter nacional. Per a mi aquest és l’element de més interès, atès que els altres, els referits als altres eixos, sempre disposen d’hermeneutes suficients.

A Catalunya, i ja n’he parlat força en aquesta mateixa columna, destaca la força estable del sobiranisme conseqüent. La manera clàssica d’explicar-ho seria a través dels resultats de les sigles actuals: malgrat tots els problemes de CDC, i les indefinicions ideològiques, malgrat la dificultat dels candidats per donar una imatge nítida del que CDC pot oferir a la societat catalana actual, el resultat permet encarar el congrés d’aquí unes setmanes amb una certa confiança. I en el cas d’ERC, els resultats històrics tornen a confirmar el bon moment de l’equip d’en Junqueras, fan palès que s’ha consolidat el sorpasso en l’eix nacional català, i que ERC ja és la primera força política sobiranista al país. Gran èxit per a tothom! O no. Perquè la manera potser no tan clàssica de fer l’anàlisi, o de fer el comentari, és dir que els resultats de fa dos diumenges parlen de les limitacions polítiques que comporta no comptar amb una organització gran, que expressi amb eficàcia la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Fa l’efecte que els dirigents d’ambdues formacions no són capaços de comprendre que el signe dels temps exigeix l’inici de converses per a un gran acord, que condueixi a la constitució d’una nova força política sobiranista. Parlo de la consolidació de Junts pel Sí com a partit, que englobi l’espectre polític que va des del liberalisme fins a la socialdemocràcia, però que entén que, sense la vertebració d’aquest espai polític en unes soles sigles, no és possible avançar en el camí cap a la independència del país.

Aquest, diguem-ne, Partit Demòcrata Català, aquest partit dels liberals (en el sentit anglosaxó del terme), aquest partit dels social-liberals sobiranistes, permetria posar al seu lloc la dreta espanyola amb ínfules regeneracionistes, la dreta espanyola tout court, la nova esquerra podemita, que ha tocat sostre tant a Catalunya com a Espanya, i l’esquerra cupaire, tan fidel al guió de fer que les coses sempre puguin anar pitjor.

Els resultats del 26 de juny, a Catalunya, demanen que més enllà de la mirada curta, tàctica, més enllà de les declaracions, hi hagi algunes persones que agafin el telèfon i que es truquin per quedar. Que ho facin al marge de les estructures dels partits, al marge dels sacerdots de les essències de les sigles, i que es disposin a obrir el camí més il·lusionant possible per al país, el que ha de donar-li una nova eina de lideratge per als pròxims anys, tan decisius.

El cas de les Illes és especialment significatiu: el nacionalisme, tan ben representat pel PSM, ha semblat que es veia forçat a dissoldre’s en opcions progressistes per obtenir una representació parlamentària a l’Estat que es resisteix des de fa massa temps. El resultat de les eleccions ha estat una nova decepció. No criticaré aquest darrer intent, perquè cal ser a les Illes i ser de les Illes per comprendre fins a quin punt és clau poder desempallegar-se de la dreta duríssima i literalment enemiga de tot el que sona a català que ha dominat l’escena illenca els darrers anys. El que sí que penso que és necessari és que els dirigents del PSM i de Més comencin a plantejar-se si de debò és necessari experimentar gaire més, o si el que cal és reforçar altre cop el nacionalisme balear a base del millor que té: les persones, el capital humà. Batlles, regidors, quadres, treballadors, petits i mitjans empresaris, tècnics... A les Balears hi ha base per fer una feina de fons que expressarà la vibració real de la part més activa del país. Cal fer-ho, això sí, comprenent que el nou país es fa a base de mèrit i d’esforç, de respecte per la iniciativa privada i per la natura, elements compatibles, i que cap formació ho pot compatibilitzar millor que el PSM.

No disposo de prou espai per analitzar la situació al País Valencià, tot i que en tot cas la ciutat de València segueix sent-ne la veritable pedra de toc. Una presidència de la Generalitat i una capital en mans de persones honestes ens omplen d’esperança.

Cal fer girar la nostra política al voltant de la nació. D’un concepte de país generador d’oportunitats per a tothom, autoreferenciat i lliure. En seguirem parlant.

stats