18/02/2013

Adéu, Benet; benvingut, Joseph

3 min

L'altar barroc de Cadaqués amaga detalls catequètics d'una actualitat sensacional. A banda i banda del sagrari hi ha dos petits panells en forma d'orella que contenen imatges de la vida de Jesús de Natzaret. En concret, les dues imatges mostren respectivament Nostre Senyor predicant al temple i Ell mateix rentant els peus als deixebles abans de l'Últim Sopar. És la plasmació barroca de la necessitat d'acompanyar la fe (la imatge de la predicació) de les obres (la imatge de l'ablució dels peus, abans de la Passió). Creients o no, és clar que l'Evangeli i el conjunt de la Bíblia obren la porta a la reflexió sobre la condició humana. Més en el nostre context cultural, que ha bressolat durant més de vint segles unes societats d'arrel cristiana caracteritzades per la tensió entre allò que es predica i allò que veritablement és posat en pràctica per qui decideix enfilar-se a un púlpit, sigui de la mena que sigui. Des d'aquest punt de vista, el gest del Sant Pare és d'una potència única. Ramon Llull deia que una fe molt difícilment pot ser substituïda per una altra fe, i que per tant calia treballar per canviar un comprendre per un altre comprendre. Amb l'abdicació de Benet XVI aconseguim comprendre l'abast, la dimensió del lideratge espiritual del papa, i comprenem fins a quin punt l'home té capacitat per alliberar-se del destí si la llibertat i la consciència són la guia de les nostres actuacions. És la fe i són les obres unides a la llibertat de consciència, perquè tinguin sentit.

Benet XVI ha estat un papa que s'ha mogut entre incomoditats. Per una banda, va pujar al setial de Sant Pere amb l'etiqueta de teòleg dur, mà dreta de Joan Pau II, de qui havia de seguir l'estela de la revisió del Concili. Era, en certa mesura, la confirmació de la desesperança que amara gran part dels orfes de l'Església, dels quals han estat separats perquè la institució no ha estat capaç de comprendre que el gran moviment conciliar encetat ara fa tot just cinquanta anys per Joan XXIII pivotava al voltant de la voluntat de refer l'Església en la modernitat. Posar al dia l'Església volia dir reconvertir-la en un moviment popular, fet de baix a dalt, arrelat en les cultures en què el poble de Déu feia via. Per altra banda, era un papa sense carisma, sense la potència dramàtica i teatral de Joan Pau II, tan determinant a l'hora de fer créixer moviments de caire carismàtic que necessitaven alimentar la fe d'un retorn als excessos litúrgics preconciliars, impropis, penso, de l'evolució intel·lectual i cultural modernes. Els carismàtics, per tant, es trobaven amb un papa sense carisma.

L'altra incomoditat ha estat la de la incapacitat, potser la manca de voluntat de Benet XVI per alliberar-se del to professoral amb què ha emprimat el pontificat, sobretot quan ha tingut el temps i la serenitat suficients per llançar una pedra enmig de l'estany i remoure les aigües del pensament social i religiós: la relació entre islam i cristianisme que centraren el famós discurs de Ratisbona anaven molt més enllà de l'anècdota sonora sobre la conversa entre Manuel II Paleòleg i el persa. En el discurs, dictat l'any 2006, parlava directament del tema de fons de tota la reflexió de Benet XVI: actuar contra la raó és contrari a la naturalesa de Déu. I, per tant, sense llibertat, sense consciència lliure, és impossible acostar-se a la transcendència. En definitiva, Benet XVI exigia a l'Església una maduració intensa que l'allunyava dels parti pris , de les ideologies, dels carismes i, si se'm permet la simplificació, de tot el que no fos una profundíssima reflexió personal sobre la fe i el paper de l'Església com a institució creada pels homes al servei del missatge de Jesucrist.

Amb l'adéu de Benet XVI retrobem en Joseph, el prevere curial bavarès, un home del segle XX, carregat de les contradiccions i de la potència colossals del segle en el qual vam néixer la majoria de nosaltres. Amb l'adéu de Benet XVI i el retorn d'en Joseph ens hem redimit en part d'un dels mals fonamentals, d'un dels pecats hauríem de dir, del segle anterior: el cinisme. Tenim davant nostre l'exemple del que hauria de prevaldre: passar pels càrrecs representatius fent-nos reconeixibles, fins i tot en els actes darrers. No tinc cap dubte que sigui quina sigui la causa que ha provocat una decisió tan greu, ha estat fruit de la llibertat de consciència i de l'ús de la raó personal fins a les darreres conseqüències, travessada per la fe. Segur que el seu concepte d'Església, fins i tot de cristianisme, no s'adequa del tot al de molts de nosaltres. Ara, també és segur que Joseph Ratzinger ens ha mostrat el bon camí, i ens hi ha reconciliat. Gràcies!

stats