Publicitat
Publicitat

Art local i temporalitat

Al final dels anys setanta del segle passat vaig visitar el museu Capodimonte de Nàpols i em va sorprendre veure les finestres de les sales obertes de bat a bat. D'aquesta manera, els Ticians i Caravaggios de la col·lecció quedaven a mercè de la pols del carrer, mig a la intempèrie. Un fet com aquest era impensable aleshores a Londres i a París, on ja feia temps que els museus extremaven la cura de les obres que custodiaven. Mentre abandonava el museu napolità transportat pel mateix funicular que m'hi havia acostat, vaig contemplar l'esplendor del paisatge i la bellesa dels natius que viatjaven amb mi, i vaig justificar la despreocupació observada dient-me que era normal que un país tan afavorit per la bellesa no sacralitzés l'art, que hi establís una relació de familiaritat natural i sense complexos.

A casa nostra hi ha un fenomen semblant: és tanta la capacitat creativa, tan consubstancial a la nostra naturalesa l'esperit artístic, que no en fem gens de cabal. Tanmateix, ara que anem escassos de béns, seria bo que comencéssim a corregir aquesta desafecció, que prenguéssim consciència d'aquest actiu i treballéssim profitosament aquesta riquesa. És com si els països d'aigua abundant no haguessin de racionalitzar-la, com si deixessin que les aixetes anessin a raig. Sense un context cultural sòlidament estructurat, aquest potencial es continuarà escolant pel forat de l'aigüera. Justament ara que les circumstàncies històriques empenyen la nostra societat a voler dotar-se d'estructures d'estat, cal que el factor cultural en coaguli la força decididament.

Baixant al pla domèstic, no fa gaire caminava pel carrer de París de Barcelona i vaig veure a l'interior de l'Hotel Astoria unes sales plenes de quadres. Vaig entrar-hi i m'informaren que era la col·lecció d'Opissos que posseeix el propietari de la cadena hotelera. Un dibuixant extraordinari, Ricard Opisso, que no pot ser que no tingui el relleu que la seva obra es mereix. Coetani de Picasso, no sols va esdevenir cronista irònic del París del 1900, sinó que també ho va ser de la societat canviant que va viure fins a l'hora de la seva mort, esdevinguda l'any 1966. El fet que sigui considerat tan sols un bon dibuixant satíric és un clixé que les institucions museístiques del país han d'esborrar bo i recalcant la càrrega intel·lectual que la seva plàstica conté. Així ho saberen fer els anglesos i els francesos amb els seus artistes satírics dels segles XVIII i XIX, Hogarth i Daumier. Són autors que van ser considerats menors pels seus coetanis, però que la mirada dels estudiosos ha sabut situar, per a enriquiment col·lectiu, al centre del panorama artístic mundial.

Aquest esforç cal fer-lo, també, pels artistes contemporanis locals, i cal fer-lo decididament, amb convicció, no pas per complir l'expedient, cosa que fóra negativa. Saber destriar el gra de la palla demana, a banda de dedicació, un bagatge qualificat. Demana ull i nas dels experts. Demana llibertat i llum per saber discernir què hi ha de veritable o de fals en el relat que oficialitza la modernitat institucionalitzada. Tot artista mostra i amaga el coneixement que prodiga. Tot veritable artista tira ben lluny una pedra que li permeti de sentir el so que fa el terreny desconegut en el qual impacta. Un so que no només requereix una orella fina, sinó també voluntat d'escoltar. És en aquest so que els estudiosos han de parar esment. És en aquest so que l'obra d'art concreta l'esperit del temps, llampegueig i mirall que ens retrata i ens fixa a la falda de la història. La resta és circumstancial.

Cal insistir-hi: el veritable contemporani, el productiu, és qui mira el temps que li toca viure de fora estant, no pas qui se'n vesteix seguint la moda. L'art veritable sempre té un punt d'anacrònic. Es projecta endavant carregat d'ancestres. Sense aquest pes, sense aquestes pedres a la sabata, la modernitat no és sinó modernosa , un reclam al servei d'elits tramposes. Modernitat i heterodòxia van de bracet. Una heterodòxia, la de la modernitat, mancada de narcisisme, ja que té per finalitat restituir l'ortodòxia: aquell fons inamovible que anomenem clàssic. No es tracta de dir coses noves. El paisatge -l'ésser humà- és sempre el mateix. Que canviï la llum del dia no vol pas dir que esdevingui intrínsecament divers. D'aquí ve la infatigable vigència de Hogarth, Daumier i Opisso.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT