20/03/2011

La tercera guerra d'Obama

3 min
Obama ha passat de no donar suport a la intervenció a Líbia a defensar-la.

La història cavalca desbocada pel nord d'Àfrica, i les presidències de tot el món li van al darrere sense saber ben bé com serà el pròxim capítol, conscients que els pobles ja no escriuen al dictat. Ara cal escoltar cancellers i blogaires, estats majors i comptes de Twitter, exèrcits uniformats i ciutadans que no volen desallotjar una plaça. Mala època per aconsellar un president.

Aquesta setmana, l'administració Obama ha passat de no donar suport a una intervenció militar a Líbia (dilluns a París) a defensar-la (dijous a Nova York). Reconstruïm aquí algunes peces del trencaclosques. Fa exactament dos diumenges, William Daley, cap de gabinet d'Obama, va anar al Meet The Press de la NBC i va afirmar: "Aquí tothom s'apunta a demanar una zona d'exclusió aèria, com si fos un videojoc". Es referia a dos senadors, i tots dos excandidats presidencials, John Kerry i John McCain. Pel republicà, era qüestió d'infondre respecte. Pel demòcrata, una manera de protegir els drets humans.

Però a la Casa Blanca feien un altre càlcul. Primer, el militar. El secretari de Defensa, Robert Gates, recordava que una zona d'exclusió aèria és, de fet, un acte de guerra, perquè si un avió de Gaddafi s'enlairava, se l'havia d'abatre. I encara més, l'espai aeri libi és tan gran que amb els efectius d'un portaavions no n'hi hauria prou. I el Pentàgon no volia considerar ni per un moment haver d'estar en guerra a l'Afganistan, mantenir tropes a l'Iraq i patrullar el cel de Líbia, tot a l'hora. Però l'inconvenient més gran era el polític. A Obama no li agradava gens tornar enfrontar els Estats Units amb un país àrab, justament ara, que ni a Egipte ni a Tunísia s'hi han vist expressions antiamericanes. Calia veure si els libis eren capaços per ells mateixos d'acabar amb la seva dictadura. A més a més, Líbia no suposava una amenaça directa per a la seguretat dels Estats Units, però sí per a Europa, que s'escalfa amb el gas i el petroli que compra a Líbia. Era Europa la que s'havia d'arremangar. I els àrabs. Era possible que els àrabs deixessin sol Gaddafi?

Sí. Fa una setmana, la Lliga Àrab donava suport unànime a l'establiment de la zona d'exclusió aèria, però quan Hillary Clinton va arribar a París dilluns per assistir a una reunió de ministres del G-8, la posició nord-americana continuava sent de cautela. Clinton va fer un paper tant tebi com desconcertant. La situació giraria com un mitjó l'endemà, dimarts.

Segons Foreign Policy , dimarts al vespre hi va haver a la Casa Blanca una reunió "extremadament polèmica" entre consellers presidencials. Clinton, que va aparèixer des de París per videoconferència, va informar que els Emirats Àrabs estarien disposats a col·laborar amb els seus avions de combat, i que ignorar la tragèdia dels libis rebels en retirada seria impopular al món àrab. Els intervencionistes van parlar d'evitar un genocidi. Segons The New York Times , l'ambaixadora nord-americana a l'ONU, Susan Rice, va assegurar que podia obtenir una resolució que parés els peus a Gaddafi, incloent-hi el bombardeig per aire o mar de les seves posicions. Clinton es va afegir al seu bàndol. La decisió final del president va arribar amb una frase: "Aquesta és l'oportunitat més gran per realinear els nostres interessos amb els nostres valors". Acte seguit donava instruccions a Rice perquè trobés els nou vots necessaris al Consell de Seguretat. En va aconseguir deu.

Rice, més les diplomàcies francesa i britànica, van posar una cara àrab a la resolució, la del Líban, i van incorporar la petició russa de l'alto el foc abans de desencadenar qualsevol atac, i això va evitar el veto de Rússia i la Xina a la votació final de dijous. Una intervenció a Líbia ja es faria d'acord amb el dret internacional i el suport del món àrab. El pròxim capítol el voldrà escriure Gaddafi.

stats