11/03/2013

Un somni semblant no tornarà més

2 min
Guardiola (01) i Abidal (02) celebrant trofeu en mà la victòria a la Copa d'Europa els anys 1992 i 2011, respectivament.

En la salut i en la malaltia. En la riquesa i en la pobresa. Deixem estar per a un altre dia la pancarta impresentable no retirada, que culpa socis decents de què, exactament? I la trista setmana de policia, pacte secret i Grada d'Animació, just quan el club més necessitava liderar sense soroll. I aquest joc entre esforçat i malenconiós de l'equip contra el cuer. Si algun dia cal que recordem amb coherència tot el carregament de flors que hem llançat sobre el Barça, i cal que agraïm els èxtasis místics provocats per la rendició mundial al seu joc, aquest dia és demà.

I si a alguna hora cal abusar de la memòria de Billy Wilder i recordar que ningú no és perfecte, és demà a tres quarts de nou del vespre. Perquè no som perfectes. Som un matrimoni, que s'estima i s'esbronca, i viu molts anys. I això que, darrerament, d'esbroncades, poques. Fins i tot l'enviat especial de La Gazetta dello Sport ha escrit: " Non è che tre settimane di crisi possano cancellare quattro anni di successi ".

Perquè el nostre problema no és que vinguem de la victòria contínua, sinó de la perfecció. I això és caure de molt amunt, i, tot i així, hauríem de ser conscients que el Barça encara vola molt alt. Només cal mirar un moment la classificació de la Lliga. Només cal haver après les lliçons de les èpoques del pessimisme històric.

Vejam com ho dic sense faltar al rival ni a la memòria històrica: Barces molt més justets van eliminar l'Anderlecht i el Göteborg que venien al Camp Nou no amb 2 a 0, sinó amb 3 a 0 a favor. I les 56 edicions anteriors de la Copa d'Europa estan plenes de campions per qui ningú no hauria donat un cèntim. El Chelsea l'any passat, sense anar més lluny. O uns que van guanyar la Champions amb un gol en fora de joc en un any en què van quedar quarts a la Lliga. La història de les competicions europees està plena d'equips que no tenien un gran joc, ni grans jugadors, però van esprémer al màxim la sort, la debilitat dels contraris i que, sobretot, mai no van sortir al camp pensant que estaven eliminats. Van creure i van ser recompensats. Per què no hi podem creure nosaltres?

A tot el món, l'equip que té Messi i Iniesta és favorit. Si hi ha hagut anys que amb molts menys arguments racionals hem guanyat, per què no aquesta vegada? Què ens impedeix entrar a l'estadi demà a animar incondicionalment fins al final? O no va d'això, el futbol? D'acord, fa una mica de vergonya haver d'estar amb aquestes èpiques en uns vuitens de final i tan dura com s'ha posat la vida per a tothom. Però si el futbol no serveix per escapar-se una estona, per a què serveix? No es tracta d'aplaudir-los al final, acabi com acabi, sinó d'animar-los des del principi perquè acabi bé.

Aquesta nit he somiat que el Barça guanyava la Champions els anys senars: 2009, 2011 i 2013, i "penso que un somni semblant no tornarà més", com cantava Domenico Modugno en la cançó que més deu haver contribuït a posar amunt els cors. Volare, volare un altre cop. Com el 92, el 06, el 09 i l'11, amb el doblet. Lliga i Champions.

stats