OPINIÓ
Efímers Tema del dia 26/04/2014

Un silenci dolorós

i
Antoni Bassas
2 min

Es fa difícil adoptar el to greu i el vestit de dol de la mort per parlar d’un home jove. Sobretot quan, en vida, aquest home jove ha treballat en el sorollós i hiperbòlic món del futbol; més encara, en el sovint sobredimensionat univers del Barça, on no hi ha espai ni per al silenci ni, sovint i per desgràcia, per al respecte humà.

El pas de Tito Vilanova per la banqueta del Barça es pot comptar per títols, tant com a primer ajudant com quan va convertir-se en màxim responsable. I en el món estadístic el seu nom quedarà associat al gust pel futbol de toc i d’atac. La confiança amb què el seu nom va ser rebut el dia que es va oficialitzar l’adéu de Pep Guardiola l’expliquen gràficament els que eren a la sala de premsa en aquell moment crucial: quan el president Sandro Rosell va confirmar que en Pep ho deixava, es va fer un silenci com al límit d’un penya-segat batut per vents huracanats. Era una sensació pròxima a l’orfandat. Quan va anunciar que el relleu era Tito, un esbufec d’alleujament va omplir la sala. El Barça quedava en bones mans i el club havia completat una maniobra de la qual sortia enfortit quan més ho necessitava.

Tot i que Tito Vilanova ha quedat lligat per sempre als moments més feliços de la història blaugrana, el seu nom ha quedat associat, també, a un dels esquinçaments sentimentals en què el Barça s’escindeix i es recrea en cada època de manera recurrent. Recordar-ho avui és especialment dolorós. Sobretot, perquè els clubs de futbol són màquines de construcció i destrucció de mites i llegendes, de relacions personals, de creus i ratlles, i això no canviarà mai, per més ferm que fos el propòsit que ens féssim davant la figura que ens ha deixat que no ens tornarà a passar mai més.

stats