12/09/2011

El fossar del World Trade Center

2 min
La reconstrucció La commemoració del 10è aniversari dels atemptats del 2001 tancarà, probablement, un estil de celebració, i convertirà els futurs 11-S en un acte més familiar i menys institucional. A partir d'avui ja no caldrà llegir en veu alta els noms de les víctimes, perquè han quedat perpetuats al Memorial. A la que va ser la Zona Zero encara queda molta feina per acabar. El museu, una mena de caixa metàl·lica amb el sostre inclinat, situat entre els forats que van deixar les Torres Bessones, encara trigarà uns mesos. Serà de pagament i això ha molestat alguns familiars de víctimes que troben de mal gust que es puguin vendre llapis o samarretes amb la data amb què van morir els seus parents. L'intercanviador del metro, de Calatrava, és encara als fonaments. La World Trade Center 1, la torre que "substituirà" les Bessones, quedarà enllestida el 2013. Ja ha quedat obert el debat sobre si faria angúnia haver-hi d'anar a treballar. La vella lliçó dels clàssics: "Sóc humà, res del que passa m'és aliè".

Ahir, mentre escoltava Paul Simon interpretant Bridge over troubled water durant la cerimònia d'inauguració del Memorial de l'11-S del 2001 a Nova York, vaig rebre un tuit d'un teleespectador de TV3, el Sr. Ignasi Sorolla, que em deia: "Sincerament, i amb respecte, m'importa ben poc aquesta història. Ja tenim prou merder a Catalunya per estar-ne pendents". No és l'única persona que afirma que ja està tip de l'11-S del 2001, amb la seva sobredosi de barres i estrelles, i crec que no és equivocat detectar-hi un comprensible disgust perquè el record dels atemptats als Estats Units roben protagonisme cada any a la Festa Nacional de Catalunya. Per a tots els que pensen així, tinc una bona i una mala notícia.

La bona és que havent-se inaugurat el memorial de les víctimes, les commemoracions del futur seran molt més senzilles, sense l'aparatós desplegament de les tres pes, polítics, policies i periodistes.

La dolenta és que la història ens continuarà important, i molt, perquè també és la nostra, per raons que tots sabem i ja no cal explicar. Els problemes que tenim aquí no ens eximeixen de la vella lliçó dels clàssics: "Sóc humà, res del que passa m'és aliè".

Els Estats Units tenen mala anomenada pel món, i especialment a Catalunya. Això sí, és una mala anomenada compatible amb l'enamorament per Nova York, el cinema de Woody Allen, la música de Bruce Springsteen, les sol·licituds per estudiar-hi i els preus en dòlars per als texans. La fal·lera compradora que ens agafa als europeus de l'euro quan venim aquí és tremenda. Com em diu sovint una amiga: "Allà, no comprar és llençar els diners". No estem tan cansats dels Estats Units com sembla.

Però quan dic que aquesta història és la nostra història, no em refereixo només al fet que els nord-americans i nosaltres compartim la trista i diària condició d'hostatges del terrorisme, sinó al fet que sota l'aparent omnipotència nord-americana hi viuen persones com vostè i com jo que, per cert, viuen una vida més dura que vostè i que jo, perquè és més cara, incerta i desproveïda de xarxes de seguretat pública. Sense oblidar que la mort ens iguala a tots. Avui he vist les famílies fent un gest que encara no havien pogut fer en deu anys. Acostar-se fins on hi havia les torres i passar la mà sobre la inscripció en bronze del nom del seu parent. Mai no han pogut enterrar un cos. El World Trade Center és una tomba per a ells. Veure com acaronaven les lletres com si toquessin una làpida portava a una profunda compassió.

Sí, el món és ple de víctimes, massa ple de víctimes que ningú no recordarà perquè els seus conflictes no tenen al darrere un artefacte constructor de discurs ideològic tan gran com el dels Estats Units. I encara més, el món és ple de víctimes dels Estats Units. Però jo no sabria discriminar el patiment de les persones per raó de la seva nacionalitat.

Aquest Onze de Setembre hem repetit que Catalunya té pressa, i té, també, motius suficients per pensar en els seus problemes i la construcció del seu futur. Però a la comunitat internacional de nacions, la història sempre és compartida, i sempre importa.

stats