Una dècada de la guerra de les mentides
El març del 2003 la societat americana encara estava traumatitzada pels vora tres mil assassinats que Al-Qaida va perpetrar l'11-S. Fareed Zakaria va escriure l'article que els ho va explicar ben clar: "Per què ens odien?" Quan dies després dels atemptats, i sobre les runes fumejants del World Trade Center, Bush va cridar megàfon en mà allò de "Us puc sentir, i els que han fet això aviat també ens sentiran", els americans van trobar el confort de recordar que no hi havia exèrcit que pogués derrotar-los. El problema és que per primera vegada no s'enfrontaven a un exèrcit. Començava la guerra contra el terrorisme, perpètua i sense dies ni hores. I Bush va aprofitar-ho per fer una jugada a tres bandes: estabilitzar el preu del petroli, beneficiar el complex industrial-militar i, sobretot, assegurar-se dos mandats.
Ara fa deu anys, les pantalles de Fox News sobreimpressionaven cada matí el nivell d'alerta antiterrorista com si fos el pronòstic del temps. Cap mitjà va voler quedar-se enrere en l'esforç per demostrar que la de l'Iraq era una guerra per necessitat i no per elecció.
Avui Bush és una figura gairebé invisible, que no opina sobre la política del moment. Va ser la primera persona que Obama va trucar per informar de la mort de Bin Laden, i va ser l'última a qui els republicans van invocar a les presidencials. Impossible construir una il·lusió sobre la seva memòria. El seu nom taca el que toca. El seu vicepresident, Dick Cheney, és l'únic que va plantar cara quan Obama va desacreditar les tortures a detinguts, i més que defensaria la seva devaluada reputació si no fos un trasplantat de cor obligat a reposar. L'aleshores secretari d'Estat, Collin Powell, neteja la seva memòria a base de demanar el vot per Obama, mentre pronuncia conferències per gairebé cent mil dòlars, impostos a part. De Donald Rumsfeld, un cop publicat el reglamentari llibre de memòries, no se'n sap res. L'únic que juga a tenir futur polític és Jeb Bush, el germaníssim, exgovernador de Florida, que va vaticinar "beneficis fabulosos" a la "república d'Espanya" per haver-se sumat a la coalició guerrera. A Aznar, aquí, el recorden ben pocs. Com va declarar a TV3 Lawrence Wilkerson, que el 2003 era cap de gabinet de Collin Powell, "vam perdre França i Alemanya, i allò era com perdre Europa. Teníem Espanya, Holanda i Dinamarca, bons països, però no aportava res significatiu".
Ecos de fa deu anys
Avui els EUA no podrien pagar una invasió com la de l'Iraq i esperen amb candeletes l'any que ve per retirar-se definitivament de l'Afganistan. Obama confia en els drones i es prepara per a la ciberguerra. Però aquí i allà hi ha veus amoïnades perquè el govern no hagi après les lliçons de l'Iraq i les repeteixi a l'Iran. Fa uns dies, parlant en la convenció anual de l'AIPAC, el potentíssim lobi pro Israel a Washington, el vicepresident Biden va dir parlant del programa nuclear de Teheran: "Si hi hem d'actuar, Déu no ho vulgui, és important que la resta del món estigui amb nosaltres".
