Un partit en què Leo Messi desapareix contusionat a la primera part i al generosament traspassat David Villa només li calen dotze minuts per marcar-li un gol al Barça (un golàs que l'any passat no hauria aconseguit ni que hagués xutat mil vegades) sempre és una mala cosa, però encara ho és més si tenim en compte que el guió del començament d'ahir a la nit l'hem vist un munt de vegades: la pilota per al Barça (72%) i el gol per a l'Atlètic de Madrid.
Els madrilenys són un equip que rasca com la barba de Tinent Blueberry del seu entrenador, un tipus dur i llest que podria haver interpretat un triler a Nueve reinas , que reconnecta l'Atlètic amb la millor tradició de Panadero Díaz i que vesteix de negre integral, com un crooner engominat de festa major. Certament, l'estètica de l'Atlètic pot ser discutible, però almenys té un estil. La segona equipació del Barça, en canvi, el converteix en una mena de Galatasaray llampant. La samarreta es deu vendre molt bé entre turistes i naturals del lloc, però als jugadors me'ls disfressa. Ahir, en les moltes estones d'intercanvi de cops i cames deixades anar a la recerca d'algun genoll distret, no semblava que jugués el Barça, sinó un equip aspirant a entrar a Europa.
En l'espessor d'una mitjanit d'agost a trenta graus, amb l'entrada de Cesc pel lesionat Messi, amb 1-0 i sense crear ocasions de perill, era com anar-se'n a dormir i llevar-se aquest matí gràcies al despertador del Barça que promocionaven per la tele ("I desperta't com un campió"). Era una nit de sensacions desagradables, fins que va arribar Neymar i va marcar un gol quan més el necessitava, el Barça i ell. Un gol simbòlic, amb Messi dutxat i assegut a la banqueta. Messi comença a tastar més banqueta que Casillas.
En el global, al marge del molt bon resultat que significa l'empat en aquest tipus de final a doble partit, cal reconèixer que el Barça va tornar a treballar discplinadament la recuperació de pilota i la pressió a la sortida de la defensa rival, i lluny d'encomanar-se de l'espessor d'una nit d'agost a trenta graus i de la desgràcia de Messsi esborrat, va posar la màquina del futbol en marxa fins a silenciar el Calderón i acoquinar un Atlètic que se sentia molt segur esperant la seva oportunitat des de la cova. En el Barça, on no va arribar el futbol hi va arribar l'ofici. En l'Atlètic, acabades les forces es va acabar el futbol.
