31/12/2011

Obama, màxima emoció electoral

3 min
El dèficit és el principal front obert que té Obama per guanyar les presidencials.

Si ho haguessin preguntat a qualsevol dels dos milions de persones que el 20 de gener del 2009 vessaven llàgrimes d'emoció durant la presa de possessió d'Obama, tothom hauria assegurat que seria un president de dos mandats. L'onada d'esperança que va desencadenar la campanya del " Yes, we can " sumada a la condició de primer president negre i el desprestigi del sortint George Bush convertien Obama en un líder moral, un d'aquells estranys fenòmens que apareixen només una vegada cada generació, capaç de treure el món de la seva crisi ètica. Tres anys més tard, el rei està despullat. Allà on fa quatre anys hi va haver màgia, avui hi ha un 51% pelat d'acceptació.

Per entendre'n les raons, cal tenir en compte una primera veritat: Obama ha estat sempre més admirat fora del país que dins de casa. Les eleccions les va guanyar 55 a 45 i mai no ha passat del 68% d'aprovació, i el racisme latent no n'és una explicació exagerada.

Obama va aconseguir frenar la caiguda lliure de l'economia (va nacionalitzar General Motors per poder-la salvar), però no ha aconseguit fer-la créixer. L'atur continua sent el doble del que hi havia abans de la crisi, i per tant, a Obama no el derrotarà cap candidat republicà (sobretot vista l'oferta), sinó les cues de l'atur. Per això hi ha partit. I és que durant el primer any i mig, el president va posar tots els ous en un únic cistell, que pretenia que fos la seva entrada a l'enciclopèdia: la reforma sanitària. Molt de desgast per no acontentar a ningú. Les bases progressistes es van desencantar per la falta d'una oferta pública de salut, i la dreta conservadora va portar al Suprem l'obligació de contractar una assegurança. La conseqüència va ser que a les eleccions de mig mandat, el novembre del 2010, els demòcrates van perdre la majoria de la Cambra de Representants, i no va ser fins llavors que Obama va corregir el rumb i va començar a omplir tots els seus discursos amb " jobs, jobs, jobs " i va virar el seu llenguatge cap a una retòrica menys agressiva amb Wall Street.

El procés legislatiu de la reforma sanitària va evidenciar un altre problema d'Obama: la incapacitat de negociar amb el Congrés. Certament, els republicans han adoptat la rigidesa del Tea Party i han decidit que fer caure el president és l'única manera de tornar el país a la via correcta (govern petit, disciplina pressupostària i lliure d'impostos), però Obama ha demostrat poca imaginació per proposar contrapartides i el resultat és un president bloquejat.

L'obertura al món àrab va servir perquè la dreta conservadora pintés Obama com un president antiisraelià, i el final de la presència militar a l'Iraq i l'anunci d'acabament el 2014 de la guerra a l'Afganistan han contribuït a presentar-lo com el president de les retirades, i ja se sap que en les retirades no hi ha èpica. El pensament republicà, espantat per l'ascens de la Xina a la categoria de pol alternatiu, està forçant el clixé que Obama no creu en l'excepcionalisme americà, i en comptes de descansar en el hard power [poder dur] del Pentàgon confia més en l'smart power [el poder intel·ligent] de la diplomàcia representada per l'eficient secretària d'Estat. Obama va ordenar matar Bin Laden, i aquest és l'únic èxit indiscutible (segons els estàndards nacionals) de la seva política de seguretat que li reconeixen els adversaris.

El favorit indiscutible

Quan falten deu mesos i sis dies per a les eleccions, aquell president de l'esperança és un candidat a la reelecció amb dificultats, caracteritzat pels republicans com a tou, malgastador, antibusiness i menys patriota que la mitjana del país. Però a Obama encara no l'hem sentit en mode campanya, i segur que no ha oblidat tots els trucs del 2008. Hi ha partit, però encara que per poc, ell és el favorit.

stats