13/08/2015

Mozart, Julie Andrews i Beckenbauer

2 min

MOZART JA NO ÉS el músic més famós de Salzburg. Allò que no va aconseguir Salieri ho han aconseguit Rodgers i Hammerstein, autors del llibret de Somriures i llàgrimes. Els busos del tour cinematogràfic circulen a tot drap per la ciutat, carregats de turistes que van amunt i avall per visitar els exteriors on es va rodar el famós musical ara fa 50 anys, fins al punt que l’ajuntament ha reconstruït la glorieta on el capità Von Trapp i la institutriu-novícia es prometen en matrimoni.

Allò que hem vist al cinema o la televisió és un motor molt poderós de record i, per tant, de consum. Aquest estiu vaig anar a l’Estadi Olímpic de Munic perquè, en les avorrides tardes d’agost a Barcelona, a un nen del 1972 només li quedava el consol de la tele encesa tota la tarda i berenar amb Mark Spitz i Valeri Borzov. Dos anys més tard, en aquell estadi supermodern, Holanda va perdre un Mundial. Un mig trauma per als culers de l’època.

Tot i que cobren entrada per visitar-lo, l’Olympiastadion està una mica deixat. I a les 11 del matí no hi havia ningú. Em sentia un friqui. Gairebé clandestinament, vaig arribar al túnel de vestidors, amb parets de ciment pintades de blanc i dues portes metàl·liques de color groc, d’una de les quals, la que hi diu “Gästemannschaft ”, vaig deduir que devia sortir la Taronja Mecànica a estavellar-se contra el destí. L’únic senyal d’aquell dia és que hi tenen una ampliació mural en color de l’equip capitanejat per Beckenbauer amb la Copa del Món a les mans. Tanta passió aquell dia i tan silenciós ara. Això sempre m’impressiona. El més depriment és que el camp està asfaltat. No hi ha gespa, perquè s’hi fan concerts. O sigui que vaig reconstruir el penal a Cruyff com si caminés per una carretera. Però vaig reviure la meva infantesa. És el negoci de la nostàlgia.

stats