L'anàlisi d'Antoni Bassas: “Vols dir que votarem?”

Aquest és el darrer cap de setmana de juliol; avui se celebra l’ultim consell de ministres abans de vacances, i per tant el dia d’avui té l’aire d’un final de curs.

Però potser, com mai en la història recent, centenars de milers de catalans tindran en un racó del seu cervell durant aquest mes d’agost un pensament per al futur immediat del país en forma de pregunta: “Votarem o no votarem, l’1-O?”.

De fet, la pregunta amb què em saluden algunes persones darrerament és: “Vols dir que votarem l’1-O?”. El to de dubte és pertinent, perquè mentre sentim Puigdemont i Junqueras afirmant que l’1-O hi haurà urnes i comptarem vots, també sentim Rajoy i Soraya afirmant que ”ese referéndum no se va a celebrar”, de manera que l’actualitat política s’ha convertit en la grada d’un estadi on les dues aficions criden “¡este partido lo vamos a ganar!”.

Òbviament, que l’1-O d’octubre anéssim a votar seria un gran èxit per al Govern, per a la majoria parlamentària, per a la majoria dels ciutadans d’aquest país que volen votar, per als dos milions de catalans que volen la independència. Si, per contra, el govern espanyol impedeix la consulta, l’èxit polític serà per a Madrid. Però en cap dels dos casos s’acaba la història. Si votem, caldrà veure amb quina participació, amb quins resultats i amb quina capacitat d’aplicar-los. Però almenys haurem pogut expressar-nos i comptar-nos.

Si no votem, Catalunya, amb els seus èxits i els seus problemes, continuarà existint. Amb una diferència a favor de votar, que és que si l’Estat prohibeix votar (prohibir les urnes és lleig a ulls de qualsevol demòcrata del món) els problemes de Catalunya amb Espanya no tan sols continuaran existint, sinó que augmentaran.

Si l’estat espanyol continua tractant Catalunya per la via del menysteniment, la humiliació i el càstig com fins ara, tindrà un problema per una generació més. Si Rajoy, Soraya i els mitjans que repeteixen les seves consignes viuen instal·lats en l’“este partido lo vamos a ganar” que sàpiguen que “este partido lo van a perder”, perquè no és una competició esportiva de 90 minuts que s’acabarà l’1-O; això, la relació Catalunya-Espanya, és un problema polític que té profundes derivades econòmiques, que cal resoldre negociant. I al PP li passa que viu la política com si fos al Segle d’Or espanyol, amb els seus duels i el seu sentit de l’honor: o es guanya i s’humilia, o es perd, però no es negocia ni es pacta. Al PP li passa, a més a més, com als nens quan s’enfaden: que no saben com desenfadar-se. Que ha convertit qualsevol reivindicació catalana, sigui de finançament, de trens o de llengua, en una mostra d’egoisme. Sabia com enfrontar-se al terrorisme d’ETA, però no sap com enfrontar-se a una reclamació democràtica. I ara, com pot tirar enrere tants anys de terra cremada?

En aquest camí per tapar-se les orelles i els ulls davant la realitat, ha arrossegat el PSOE. Mirin l’obertura d’avui d’’El País’: “El PSOE de Andalucía no incluye la idea plurinacional”. Quin avorriment. Estan en debats que Catalunya fa molt temps que ha superat. Els ha superat tant que ja no pot ni vol esperar que Espanya digui com vol ser.

“Però vols dir que votarem?”, sento que em pregunteu. La resposta és que ara, l’1-O, hem d’intentar-ho. És el nostre temps històric i, sortosament, el juguem amb urnes i arguments. Som al cantó correcte de la història”.