Misc 16/03/2017

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'estat d'ànim guanyador'

"El carrer sempre té els seus riscos. En política, com a la vida en general, allò que vols no t’ho porten a casa sinó que t’ho has de guanyar. Són moments molt incerts que es poden decantar a partir de l’estat d’ànim que acabi guanyant"

2 min

Avui tothom parla del que va dir ahir el president sortint del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, en el seu discurs de comiat: que “el TC no pot resoldre el conflicte amb Catalunya”. Que “cal diàleg polític”. Que aquest diàleg “s’ha convertit en una necessitat inexcusable i urgent”.

Celebrem que el senyor Pérez de los Cobos se sumi al sentit comú, però molt ens temem que es tracta de les boniques paraules amb què ha volgut maquillar una presidència que el TC de Pérez de los Cobos no mereixia. Recordin que aquest senyor constava com a pagador de la quota de militant del PP quan va ser nomenat magistrat, i que havia estat autor d’un llibre on es llegien farses del tipus: "El dinero es el bálsamo racionalizador de Cataluña" o "No hay en Cataluña acto político que se precie sin una o varias manifestaciones de onanismo". No cal dir que en països de tradició democràtica més llarga, tot això li hauria impedit ser magistrat del TC. A Espanya no, perquè fa molt de temps que, per desgràcia, el TC va perdre aquella àuria d’imparcialitat que s’havia guanyat, i només li faltava que el govern espanyol li imposés una reforma que l’ha convertit en un pseudotribunal penal.

Ahir van entrar al TC quatre magistrats nous, i no es pensin que tot millora. Un dels que ha entrat, Andrés Ollero, ha sigut diputat del PP durant 17 anys.

Sobre tot això, és interessant de llegir avui la columna d’Ernesto Ekaizer, on diu que en les paraules de Pérez de los Cobos “s’adverteix la mà de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría”. És a dir, tothom sap que per la via dels tribunals el conflicte amb Catalunya no desapareixerà.

O sigui que la situació es podria resumir així: el TC no ho pot resoldre, el govern espanyol no autoritzarà el referèndum, la Generalitat insisteix que el farà. El govern espanyol invoca la llei, Puigdemont, el mandat democràtic. Resultat? Conflicte. De quina mida? Depèn. Depèn de com es mobilitzi la gent favorable a la consulta que ara mateix és gairebé sinònim de la gent favorable a la independència. Per això no és estrany aquesta proposta de l’ANC coneguda per l’ARA.

L’ANC promourà la mobilització permanent per culminar el procés. Cridarà al suport popular a les institucions des de l’aprovació de la llei de desconnexió fins al referèndum”. Té sentit que sigui així, perquè tothom jugarà les seves cartes, sobretot davant d’Europa i davant del món, i la carta catalana més potent i impressionant ha estat fins ara, la carta del carrer.

Ara, el carrer sempre té els seus riscos. En aquest punt, però, cal recordar que evitar qualsevol risc és que Catalunya es quedi com està, és a dir, malament. Amb àrbitres del PP. I que en política, com a la vida en general, allò que vols no t’ho porten a casa sinó que t’ho has de guanyar. Són moments molt incerts que es poden decantar a partir de l’estat d’ànim que acabi guanyant.

stats