L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Madrid, Europa et diu que ara et toca a tu'

Desconcertats, segurament. Si em permeten començar amb una mica d’humor, la Wikipedia situa Catalunya a la llista d’estats sobirans amb menys temps de vida, concretament en el número 1, amb 44 segons d’independència. Perquè sí, ahir vàrem sentir Puigdemont dir “Assumeixo el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república”, i a continuació li vàrem sentir dir que proposava que “se suspenguin els efectes per buscar un diàleg”. I el trànsit entre les dues frases té aquesta imatge de la gent que esperava davant la pantalla a l’Arc de Triomf de Barcelona.

De l’alegria a la incredulitat i a la decepció en pocs segons.

Puigdemont diu que obre un temps mort per a les converses. Preguntava Anna Gabriel, de la CUP: “Negociació i mediació amb qui?”. I certament un es pregunta quina voluntat de diàleg pot tenir un govern com el de Rajoy, amb l’historial de confrontació que arrossega des que recollia firmes contra l’Estatut. De fet, avui mateix podria quedar aplicat l’article 155 o podrien prendre’s mesures repressives contra el Govern i el Parlament. Avui hi ha consell de ministres, sessió al Congrés, i demà és la festa nacional espanyola i el cos els deu demanar acció.

Però malgrat el desconcert crec que l’acte d’ahir té algunes explicacions que demanen més serenitat que emotivitat.

Puigdemont va enviar un missatge al món. I si en volen tenir una imatge d’aquelles que diuen que valen més que mil paraules mirin aquestes imatges que nosaltres hem extret d’un tuit del periodista de TV3 Lluís Caelles. Són la imatge d’un munt de cadenes de notícies de tot el món que ahir, a les set de la tarda, estaven fent servint la mateixa imatge, la del discurs de Carles Puigdemont:

Mirin, Puigdemont ha parlat amb molta gent de tot el món, especialment d’Europa, aquest cap de setmana. El resum del que li van dir els més influents seria: “No facis la DUI, que pot desencadenar la repressió del govern espanyol i ho perdries tot. Si aguantes la declaració potser tindrem un temps de converses informals; potser no en podrem dir mediació, perquè l’estat espanyol no s’ho deixarà dir, però diguem-ne bons oficis, o el que en anglès es diu ‘gentle pressure’”. I algú va posar veu i cara a aquesta posició europea. Va ser Donald Tusk, el president del Consell Europeu, l’òrgan dels estats, que cap a les quatre de la tarda va dir això:

"En aquest moment extraordinari per a Catalunya i tot Espanya, vull dirigir-me en la vostra presència al president de la Generalitat de Catalunya, el senyor Carles Puigdemont, poc abans del seu discurs. Li parlo no només com a president del Consell Europeu, sinó també com a ferm creient del lema de la UE 'Units en la diversitat', com a membre d'una minoria ètnica i com un regionalista, com un home que sap què se sent quan s’és pegat per una porra de la policia, com a ex primer ministre d'un gran estat europeu. En resum, com algú que entén i sent els arguments de totes les parts. Fa un dies vaig demanar al primer ministre Rajoy que busqui una solució al problema sense l'ús de la força, que busqui el diàleg. Perquè la força dels arguments sempre és millor que l'argument de la força. Avui li demano a vostè [Puigdemont] que respecti, en els seus plans, l'ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faci aquest diàleg impossible".

És probable que Tusk s’adrecés al president de Catalunya després de parlar amb Merkel i que Juncker hagués estat consultat. El pes econòmic de Catalunya i la temible reacció espanyola els van portar a moure’s. Tusk té un marge d’actuació limitat, el Consell Europeu no té autonomia política, però si ahir va fer això, les fonts consultades creuen que tenia el vistiplau de Berlín, de Merkel. Ara la pilota és al cantó espanyol. Negociació de què, en quin termini? Un mes, potser? O Rajoy, ell que deixa podrir els problemes, ho voldrà resoldre abans de la desfilada militar de demà, 12 d’octubre?

Com ha dit aquest matí Eulàlia Reguant, ahir, al Parlament, va passar “una cosa una mica estranya”. Però aquesta cosa una mica estranya podria ser, si a Madrid són igual de responsables que Puigdemont, el seu govern i la CUP, el començament de l’ús de la política.