Juan Guillermo Sepúlveda: «‘Narcos’ s’ha de veure amb algú que t’expliqui què va passar»

Per què s’han produït a Colòmbia fenòmens tan cruels i estesos en el temps com ara el narcotràfic i la guerrilla?

Com deia Eduardo Galeano, el problema del pobre és que trepitja una terra molt rica. Colòmbia té agroindústria, mineria, aigües, boscos... Però tota aquesta riquesa està en mans d’una minoria. El problema de Colòmbia és la falta d’oportunitats i haver deixat que es creessin grups que han protestat socialment i han acabat agafant les armes. El narcotràfic, per exemple, respon a una expressió molt colombiana: “ la vuelta ”. Vol dir que per anar de mi (punt A) als diners (punt B) difícilment hi arribaré gràcies a l’educació, perquè no tinc oportunitats, per tant per guanyar diners hauré de fer la vuelta. Llavors arriba la malícia indígena del colombià llatí, de com arribar amb un recurs al punt B, aconseguir diners.

Disculpi. “Indígena”?

A Colòmbia es parla de la “malícia indígena”. L’indígena és una persona callada però astuta.

¿No hi ha hagut col·laboracions externes en la malícia?

Segur. Estem junts blancs, negres, indígenes i espanyols. La malícia és una combinació, però en donem la culpa als indígenes. El narcotràfic ha alimentat molt la corrupció, i amb la guerrilla no l’hem volgut veure. Una de les esperances que tenim amb el procés de pau és que s’acabi la disculpa que l’únic que era dolent era la guerrilla. Hi ha 200.000 hectàrees plantades de coca. Les polítiques nord-americanes antidroga eren repressives. Hem de repensar-ho.

Vostè va conèixer Pablo Escobar?

El vaig tractar diverses vegades sent procurador d’Antioquia. Quan Pablo Escobar es va entregar al 90, va escollir tres persones que li donaven la confiança que no el matarien després d’entregar-se: un periodista, un capellà i jo com a procurador d’Antioquia. A mi em va tocar el primer contacte amb ell, durant els seus primers dies a la presó. Recordo que duia un ponxo negre, gros.

Com van ser aquestes converses?

Malgrat tota la maquinària de terror i sang que tenia, Escobar era una persona que conversava pausadament, amb una mirada baixa. El recordo com una persona calmada que tenia una estratègia calculada. Se sentia acorralat i tenia molts enemics, els enemics naturals com l’estat i les institucions, i un enemic gran com el càrtel de Cali, on ja no se sentia segur. Qualsevol dels que vivien del narcotràfic podien atemptar contra ell i la seva família, i el seu fill Juan Pablo i la seva filla Manuela ho eren tot per a ell. De fet es va entregar per protegir la família.

Vostè devia estar molt nerviós tenint-lo al davant.

No. Sap per què? Em vaig trobar amb una persona molt d’Antioquia, molt directe, molt tranquil. Tothom s’imagina que Escobar era algú que treia foc pels ulls, però no, era un home que se sabia responsable de tot el que va fer. Em va dir que hi havia una mena de lògica en la seva vida que l’havia portat a ser allà.

Quina lògica?

La vuelta. Un persona que havia sortit de barris populars, que va intentar arribar a la universitat, però que va veure un camí més fàcil, el narcotràfic, i s’hi va ficar sense perdre els seus orígens humils. Treballava amb comunitats, va fer barris en nom d’elles, i anava avançant en el reconeixement que els barris populars no donen als joves, perquè el narcotràfic dona reconeixement i poder. Però acabes descobrint que hi ha un pare de tots els poders, que és el poder polític. Escobar hauria pogut tenir tots els milions del món i fer tot el que volgués quan volgués, però li faltava el poder polític. Fixi’s que hi ha actors i futbolistes que tenen tot el poder i volen ser polítics. Ell també. I això els seus companys no l’hi van perdonar. No el volien en la política perquè els visibilitzaria. Perquè, en el fons ja feien i desfeien en la política, però des de sota, no calia ser un actor més. I crec que aquí va començar el seu declivi.

Li va mostrar algun penediment?

Sí, quan es va entregar va dir que no volia seguir per aquell camí. Però l’estat hauria d’haver sigut més astut amb ell, li hauria hagut de posar controls addicionals per evitar que seguís delinquint des de la presó amb la tranquil·litat i la seguretat amb què ho feia. Quan es va entregar, el van portar a la Catedral, una casa abandonada a la muntanya d’Envigado. Quatre filferros amb punxa. Res d’una presó de màxima seguretat: una casa vella enmig del no-res que van reconstruir com ell volia.

I es va escapar i el van matar.

És que es va enfrontar a una aliança d’institucions públiques i privades que volien donar-lo de baixa. Es van crear els pepes, els perseguits per Pablo Escobar, que atacaven la seva família. A ell el van detenir precisament quan va voler comunicar-se amb la família més temps del que era prudent. Va pactar amb el govern que els rebria un govern estranger, l’alemany. Quan arriben allà, el govern alemany li diu que no a la família. I ell perd el control. És un tema molt antioqueny i molt del sud d’Itàlia: Corleone i la seva família, Pablo Escobar i la seva família. Era una cosa que no tenen altres narcos.

Ha vist Narcos?

He vist la telenovel·la Pablo, el patrón del mal amb paper i bolígraf a la mà, explicant a les meves filles el que estaven veient.

La sèrie ha popularitzat la figura d’Escobar. Molta gent va repetint “ plata o plomo ”.

Malament. S’està fent apologia del tràfic de drogues i la violència, del diner fàcil. L’alcalde de Medellín, Federico Gutiérrez, està fent una gran campanya per desmitificar l’etiqueta negativa de Medellín associada a Escobar. Narcos s’ha de veure amb algú que t’expliqui què va passar, i les productores han de ser menys comercials. Mentre no anem a l’arrel del narcotràfic seguirem lluitant contra molins de vent. Els narcotraficants n’han après. Per exemple, els homicidis han baixat perquè els narcotraficants entenen que l’homicidi no els convé gaire i prefereixen controlar barris, extorsionar o segrestar, més que matar.

I segueixen exportant cocaïna.

Ara ja han evolucionat cap a altres negocis com la mineria il·legal. Si portes una bossa de droga et duran a la presó, però si portes un lingot d’or no. I és més rendible l’or il·legal que la droga.

A Colòmbia s’ha acabat una guerra de 53 anys. Per què va sortir bé aquest cop, el procés de pau?

Per una cosa una mica trivial: era l’últim. Va haver-hi tants processos anteriors que vam aprendre’n de tots, i el president se la va jugar a fons. I el govern i la guerrilla estaven cansats de mig segle de trets. Gent madura, que volien provar la democràcia. Això ho va facilitar. El president Uribe té el mèrit d’haver-se enfrontat militarment a les FARC, les va debilitar i va mostrar el camí de la negociació. A l’Havana es va fer el reconeixement de les víctimes. Es van posar unes condicions que la justícia tradicional no té. Se’n diu justícia transicional : van pactar amb el govern que no anirien a la presó a canvi de demanar perdó, reparar les víctimes i comprometre’s a no tornar-hi. Els joves han de repensar conceptes com el de la pau.

En quin sentit?

En el sentit que la pau s’aconsegueix no suprimint l’altre, que és d’on veníem nosaltres, sinó en una taula de diàleg. Aquest procés va ensenyar que és amb la inclusió de l’altre que podem fer la pau. La pau és sinònim de seguretat ciutadana: que no et robin ni et matin ni et segrestin. Ara ens trobem amb altres seguretats importants: laboral, mediambiental, alimentària... I tot això costarà, perquè la impunitat a Colòmbia és del 99%.

En quin tipus de delictes?

En general. De cada 100 delictes, se n’aclareix un. Sisplau! És com si em vens una màquina de fer pans. Poso 100 pans al forn i se’n cremen 99. Et compro la màquina? Aquest és el funcionament de la justícia a Colòmbia. La justícia del Codi Penal és sinònim de corrupció, no de resocialització, de manera que quan les FARC van plegar van dir que se sotmetrien a una altra justícia, no a aquesta. I neix la justícia transicional, que et permet transitar de la vida armada a la vida civil sense presó. En certa manera, és una justícia elitista, perquè només és per a grups insurgents, de manera que el jove pobre que és a la presó demana uniformes de la guerrilla, i que li apliquin aquella justícia!

¿Un delinqüent a la presó pot parlar amb els fills de les víctimes i pactar una reparació?

Sí, i se li redueix la pena administrativa. I això avui no es practica. Volem oferir uns serveis de justícia restaurativa per a qui vulgui parlar amb les seves víctimes. En aquesta nova pau la clau és la confiança. Si l’estat no genera actors socials de confiança, no generarà confiança, que no és el mateix que generar seguretat. Colòmbia avui necessita més confiança i menys seguretat. La confiança es guanya tenint presència en l’educació, la feina, la salut, la protecció del medi ambient... A Colòmbia hi ha gent que han estat 52 anys sota el règim de les FARC i ara es pregunten en mans de qui estan, i tenen por. La pràctica democràtica que té la vostra cultura catalana de la pedagogia de la pau és interessant. Per això hem demanat a la Generalitat que ens acompanyi a Colòmbia a veure com es pot fer. Aquí sabeu jugar a foc lent, sense triomfalismes. A Colòmbia, amb el plebiscit, no vam fer cap pedagogia i vam perdre. Hi ha coses a Colòmbia que no entenc. Tenim un premi Nobel de la pau, no ha tornat a haver-hi un atemptat de les FARC des de fa dos anys i hi ha el boom dels nens nascuts a les FARC: les FARC prohibien que les guerrilleres tinguessin fills, i ara en tenen totes les exguerrilleres als seus campaments provisionals. Això és pau. I no ho hem gaudit. Hi ha crispació, potser perquè hi ha dues Colòmbies: m’he assegut amb pagesos i brinden per la pau.; a la ciutat, no. No han viscut una guerra de 52 anys com a la zona rural.