Publicitat
Publicitat

Josep Maria Àlvarez / Joan Carles Gallego: “Que algú amb feina sigui pobre retrata la situació”

Àlvarez ”S’està mal partint la feina, amb sous de misèria. Fins ara sempre hem treballat per poder viure amb dignitat” Gallego ”El coneixement no s’està pagant, i així empitjorem el futur econòmic”

El mercat laboral canvia de signe?

Joan Carles Gallego (J.C.G.): Encara no m’atreviria a dir-ho. L’ocupació que s’està creant és parcial i precària. Més del 22% de les persones fa tres anys que estan a l’atur i això serà molt difícil de recuperar.

Josep Maria Àlvarez (J.M.A.):Fins que no es reactivi el consum i el motor sigui també intern, és difícil que tinguem signes de recuperació estable. S’està malpartint la feina, amb sous de misèria, quan fins ara sempre hem treballat per viure amb dignitat. I les persones de més de 45 anys tindran molt difícil la recol·locació.

Com reduirien l’atur?

J.C.G.: Canvi de model productiu, grans inversions en formació, innovació i desenvolupament, i recerca, per posar les bases d’una economia molt més competitiva. I ajudar les empreses a agafar dimensió. Aquí hem rigut sempre les gràcies a la petita i petitíssima empresa perquè dóna molta flexibilitat, però malauradament treballen per a grans empreses, i si les grans tenen una grip, les petites s’acaben morint perquè produeixen per a un únic client.

Joan Majó escrivia no fa gaire que era urgent pensar com organitzar una societat que no necessitarà una part de l’ocupació perquè el que es fabricava aquí es fabrica lluny, o perquè la tecnologia farà obsolets almenys la meitat dels llocs de treball. Si és així, com s’imagina el mercat de treball d’aquí 5 o 10 anys?

J.M.A.: Per saber-ho hem de fer un canvi radical, perquè la baixada de salaris i l’empitjorament de condicions laborals situen el país més per produir les coses que s’estaven fent al Marroc que per fer les coses que fem a Alemanya, i em fa l’efecte que aquesta definició de Majó està més a prop del que produeix Alemanya del que s’està produint al Marroc. I això que hi ha coses força ben fetes, com el clúster de la pell d’Igualada.

J.C.G.: Volen ser més competitius baixant salaris, però així la gent treballa menys motivada, el coneixement no s’està pagant, empitjorem el futur econòmic, perquè la demanda interna del país baixa. I no hem fet polítiques industrials.

Hem salvat Seat i Nissan.

J.C.G.: Hi ha hagut ajudes a la compra dels vehicles o els plans Renove, que això no és ben bé una política industrial feta des del Govern.

J.M.A.:¿Estem preparats per al cotxe elèctric? ¿Sabem què hem de fer perquè el sector auxiliar de l’automòbil pugui tenir amb el cotxe elèctric la mateixa feina, ja no dic més, que té ara amb el cotxe tradicional?

Entenc que diuen que les empreses no estan invertint prou en recerca.

J.M.A.: Això és una evidència.

J.C.G.:En recerca no som equiparables a Europa ni en despesa pública ni en despesa privada.

¿I creuen que les empreses podrien pagar millors salaris sense posar en perill els seus comptes?

J.C.G.: L’agost passat vam tenir un increment de pernoctacions superior al 10%. Doncs l’ocupació del sector turístic va baixar aquell mes.

En alguna ocasió he sentit empresaris que els donaven les gràcies públicament a vostès, els sindicats, perquè la seva comprensió ha salvat l’empresa. I part de la comprensió consistia a abaixar els sous.

J.C.G.:La política de la devaluació competitiva dels salaris està ja exhaurida.

J.M.A.:Puntualment, ho hem hagut de fer.

J.C.G.: Avui el concepte de treballador pobre, la pobresa laboral, és un retrat de la situació.

I això és reversible?

J.M.A.: Ha de ser-ho. Si ara tornéssim a una situació de plena ocupació, a les famílies hi haurien d’entrar quatre salaris, dos d’ell i dos d’ella. Fa sis anys el meu sindicat va posar en marxa la campanya Cap salari per sota dels 1.000 euros. I ara sembla que 1.000 euros és un sou que no està malament.

¿Hi ajudarà la privatització dels serveis de col·locació que es presentarà aquest mes?

J.M.A.: Gens ni mica. L’únic que aportarà és més desigualtat. Les agències privades en general tendeixen a col·locar qui té molt fàcil col·locació, cobrant uns recursos i tenint uns beneficis. I qui té més difícil col·locar-se continuarà a les oficines del SOC i sense trobar feina.

A favor o en contra de BCN World?

J.C.G.:És un model que no ens agrada. I les rebaixes fiscals per atreure inversions quan la fiscalitat que es necessita ha de garantir uns ingressos públics similars a la mitjana d’Europa, no ens agrada.

Doncs l’alcalde de Tarragona, socialista, hi està a favor. Pere Navarro acaba de firmar un acord amb el govern de CiU...

J.M.A.: La UGT de Tarragona i les Terres de l’Ebre tenim una posició matisadament diferent. Si el panorama de BCN World fos el que li he sentit a ell, jo hi estaria en contra. Però estem parlant de completar un espai turístic al Camp de Tarragona que s’havia quedat a mig fer, d’un espai més lúdic que de joc. No ens agrada la baixada d’impostos, però estem parlant de dos casinos, no d’un macroprojecte de joc com el de Las Vegas. I a Tarragona hi ha molta gent que espera un lloc de treball.

Un altre cas: si calgués abaixar sous perquè Seat fabriqui el nou SUV a Martorell, hi estarien d’acord?

J.M.A.:No és un tema que estigui sobre la taula per fabricar el nou cotxe, i a Seat ja no poden abaixar més els sous. I hem de treure dramatisme al fet que no es fabriqui a Martorell. Si s’hi fabrica, molt millor. Si ve el cotxe, mirarem de crear ocupació. I, si no ve, de mantenir la que tenim. A mi m’agradaria poder portar a Martorell més produccions d’alt valor afegit, sobretot d’Audi, perquè permeten millors condicions de treball.

A Panrico, ¿com és que no ha sigut possible la unitat d’acció entre els dos sindicats?

J.C.G.: Ha sigut i encara és un expedient complicat. La planta de Santa Perpètua és altament competitiva dins el conjunt de les plantes de Panrico a tot l’Estat. Quan es planteja un nou expedient, castiga la planta de Santa Perpètua amb acomiadaments i noves rebaixes salarials, i fa que la gent no ho pugui acceptar. A veure si l’empresa entén que ha de fer una proposta negociadora que suavitzi les posicions inicials.

J.M.A.: Vam fem un gran esforç de reducció de salaris i de condicions de treball, i als quatre dies els fons de pensions es van tornar bojos, va venir una altra direcció, va demanar més... Tot això és molt difícil que els treballadors ho entenguin.

La fiscalia de l’Audiència Nacional ha demanat aquesta setmana 15 anys de presó per a l’expresident de la CEOE Díaz Ferrán per haver buidat Marsans. Què els ha semblat?

J.M.A.: No m’agrada que ningú estigui a la presó. Ni el senyor Díaz Ferrán. Però sovint ens oblidem que darrere d’aquestes estafes hi ha molta gent que ha perdut la feina o el negoci. Ja es veia venir. Jo havia parlat amb la gent de Marsans i feia temps que veien una situació anormal, per entendre’ns.

I penso en Magdalena Álvarez, imputada pel suposat pagament fraudulent d’EROs amb diners de la Junta d’Andalusia.

J.M.A.: Hem d’esperar, i si hi ha hagut malversació de fons públics, la llei ha de caure amb tota la cruesa, tant si són organitzacions sindicals com si és un particular. Però amb rapidesa, per no erosionar el nom de les organitzacions sindicals. Perquè darrere de tot això també hi ha un intent d’erosionar-nos per part de qui atia aquest tema amb informacions a primera plana durant dos mesos cada dia.

A CCOO i a la UGT els ha estat concedida la Creu de Sant Jordi aquesta setmana. I el conseller de la Presidència va desvincular la distinció del seu suport al dret a decidir.

J.C.G.: Aquest any 2014 fa 50 anys que la Comissió Obrera Nacional de Catalunya es va fundar a l’església de Sant Medir. Si un país com Catalunya no reconeix la primera organització sindical del país, nascuda en plena dictadura franquista, per defensar els drets dels treballadors però també els drets nacionals de Catalunya, no anem bé.

I els mèrits de la UGT?

J.M.A.: 125 anys. No sé si li semblaran prous. Es va constituir a Barcelona, va ser la primera organització sindical a la península Ibèrica i una de les primeres al continent.

Però és una evidència que vostès s’han significat a favor del dret a decidir, fins al punt que va semblar que havien protagonitzat un acte de fermesa el dia que es van reunir a la seu del PSC amb el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. Com va anar la reunió?

J.C.G.: Va ser a sol·licitud del PSC i del senyor Rubalcaba, cosa que valoro molt positivament. Però vam parlar de tres coses: de la reforma laboral, la reforma fiscal i el debat nacional.

I aquí és on va haver-hi el desacord.

J.C.G.: No, desacord tampoc. A mi em va sorprendre que en cap moment va negar l’existència del problema, i que aquest problema necessita una solució política.

¿“Problema” vol dir desafecció de Catalunya per Espanya?

J.C.G.: D’esgotament del model constitucional. I que li cal una solució política. I no, no hi vaig veure tant desacord, perquè fonamentalment el senyor Rubalcaba volia sentir-nos.

J.M.A.: Els actors socials tenim l’obligació de no edulcorar el discurs en funció del lloc on estem. I a Catalunya hi ha un clamor si sumem aquelles persones que estan pel canvi amb les relacions amb Espanya a les que estan a favor de la independència.

Rubalcaba els devia dir que dret a decidir no.

J.C.G.: Ens va dir: “Aquí tenim un problema, i s’ha de solucionar votant”, però ell entén que no pot votar només Catalunya.

J.M.A.: Ara es tracta d’aguantar, que l’Estat tingui plena consciència de la situació que es viu a Catalunya i de la necessitat de canvi.

¿A les empreses i als treballadors catalans els sortirien els números en una Catalunya independent?

J.C.G.: Depèn de les polítiques que es facin.

Em referia al fet de deixar de pertànyer a Espanya.

J.M.A.:¿Podem discutir això quan tenim un referèndum convocat? Ho dic perquè n’hi ha que estarien encantats si responem una cosa o una altra. Però no estaríem ajudant al procés. La decisió vindrà quan estigui convocada la consulta. Si fem el debat ara dividirem la societat. I hem de mantenir la societat unida.

J.C.G.: CCOO ha de garantir l’organització dels treballadors en defensa dels seus interessos laborals. No posicionar-nos sobre una opció en relació al futur, sinó afavorir el debat lliure i respectuós perquè tothom es pugui pronunciar. Col·lectivament, ens devem al conjunt de l’afiliació.

L'
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF