“L’1-O passarà. Crec que hem d’estimar-nos una mica més”

Margallo arriba a l’ARA el mateix matí que Puigdemont, Junqueras, Forcadell i Colau han demanat a Rajoy que pacti el referèndum.

Sr. Margallo, imagini’s que és Rajoy [somriu com si pensés “preferiria imaginar-me una altra cosa”]. Què els contestaria?

Que des de les revolucions americana i francesa els estats civilitzats es basen en dos pilars: el principi democràtic i l’estat de dret. El dret d’autodeterminació no és a la Constitució. Quan jo era diputat constituent, un company d’escola, Francisco Letamendia, va intentar afegir una esmena en aquest sentit, i es va derrotar àmpliament. A l’article primer diu que la sobirania la té el poble espanyol en el seu conjunt, no una part. L’article segon parla de la unitat indivisible de la nació. El Parlament de Catalunya pot demanar al Congrés i al Senat un referèndum de tota la nació per introduir el dret a l’autodeterminació. El principi d’integritat territorial preval sempre sobre el d’autodeterminació excepte en tres supòsits: colònies, territoris ocupats militarment i territoris on es vulnerin els drets ciutadans. Un referèndum il·legal no tindria cap possibilitat de tenir ressò internacional. Si no ets estat no tens cap possibilitat de reingressar a la Unió Europea, i suposa una pèrdua del 20% de benestar per a Catalunya.

És a dir, que no l’incomoda perseguir paperetes, urnes i 60.000 persones.

Participar en un acte il·legal és un delicte. El govern ha d’evitar els delictes, costi el que costi. Governar és guardar i fer guardar les lleis.

Vostè cita Keynes: “Quan les circumstàncies canvien, jo canvio d’opinió”. Hi ha 14 membres del Govern, 9 del Parlament, 61 alts càrrecs, 712 alcaldes, 18.000 membres de les futures meses electorals, 40.000 voluntaris per al referèndum afectats legalment. Han vist més d’un milió de persones al carrer pacíficament cada any des de l’any 2012. Això no canvia res?

Si les circumstàncies han canviat, les lleis es canvien pel procediment establert. Què passa si un milió de persones a Barcelona diuen que no volen pagar l’IBI a través d’un referèndum?

Això no ha passat, però sí que ha passat que 2.370.000 persones van a votar en el 9-N. ¿Per a vostè és un diumenge qualsevol? ¿No s’ha de fer res més que persecucions penals?

El meu pla és una reforma constitucional. L’hi vaig entregar al president del govern fa quatre anys. Modificar el finançament autonòmic, en què hi ha l’origen d’una part del malestar i de la campanya Espanya ens roba. Mantenir la legalitat és necessari, però s’ha de fer política, i això vol dir analitzar el canvi de circumstàncies que vostè diu.

I que vostè accepta.

I tant. Analitzar els motius de desafecció, fer un Senat territorial, delimitar competències, una llei oficial de llengües, inversions en infraestructures. M’interessa el corredor mediterrani, que jo soc valencià. I qualsevol altra cosa de què es vulgui parlar, mantenint la unitat d’Espanya, la integritat territorial, la igualtat dels espanyols en drets i obligacions, i un entorn de solidaritat.

A la seva reforma no hi cabria un referèndum d’independència.

No, en absolut.

Ni la federació de Catalunya amb el País Valencià i les Illes Balears, per exemple.

No ho he previst, però sí que es millorin els mecanismes de cooperació vertical i horitzontal.

Al seu llibre parla de com aconseguir una convivència democràtica. Li dic amb tota cordialitat que, més que una reforma de la Constitució, vostès s’haurien de plantejar una reforma de la mentalitat espanyola. Penso en el 2005. El Parlament aprova l’Estatut i l’envia a Madrid. ¿Sap quants diputats van donar suport a aquell text? 120 sobre 135. Quinze hi van votar en contra, els del PP. I el PP es va llançar a recollir firmes. No sé si vostè ho va fer.

[Molt seriós.] Per descomptat que no.

El PP va recollir 4 milions de signatures i va guanyar als despatxos del Tribunal Constitucional el que no havia guanyat a les urnes. Quan dic reformar mentalitat espanyola, dic escoltar. Puc entendre que algú amb passió per Espanya com vostè no vulgui un referèndum, però què pensaven quan el 90% del Parlament de Catalunya els va enviar un text? ¿No es van adonar que en aquell moment trencaven el pacte constitucional?

El pacte constitucional s’havia trencat abans, si m’ho permet. El pacte implicava de manera implícita que qualsevol reforma del bloc constitucional s’havia de fer com a mínim amb l’acord dels dos grans partits polítics que fins al 2014 controlaven l’espai polític espanyol. Maragall, probablement perquè creia que havia perdut les eleccions anteriors per un defecte de catalanitat, comença una reforma de l’Estatut que ningú havia demanat, de la mà del Pacte del Tinell, excloent el PP. I la ruptura del consens porta aquestes conseqüències. ¿Estem d’acord que es va trencar la norma implícita que la reforma del bloc constitucional s’havia de fer amb l’acord de les grans forces nacionals?

¿Estem d’acord que els va parlar el 90% del Parlament de Catalunya? En una votació de 120 contra 15, si al final guanyen els 15, la gent es pregunta si té sentit seguir tots els passos de la llei.

Sap quin va ser el gran error inicial? Haver suprimit el recurs previ d’inconstitucionalitat.

Ah, fantàstic.

S’envia al Constitucional abans de ser referendat... I ara li pregunto jo: quants articles va anul·lar el Constitucional?

Quants articles calcats a l’Estatut de Catalunya són en altres estatuts?

En el de València i Andalusia. Va ser un error. L’estatut té 223 articles i 9 disposicions addicionals. ¿Sap quants n’anul·la el Constitucional? Catorze.

Vostè sap que hi ha tractats internacionals que es frustren per una coma. És el fet. Ens han dit milers de cops que sense violència es pot parlar de qualsevol cosa i ara un jutge acaba de prohibir un acte a Madrid en un local cedit per l’Ajuntament.

Els jutges a vegades l’encerten i a vegades no. Una de les tonteries que hem dit és que no es poden comentar les sentències judicials. Per què no? La situació, que no és nova, a Catalunya, ja hi era. 1640, 1714, 1931.

1714, una data que diria que ignoren els escolars espanyols.

Els informes en matèria educativa són desoladors, es passa molt de puntetes per massa coses.

Vostè parla d’educació al seu llibre i cita Boadella, que diu que amb Pujol es va dissenyar un sistema educatiu “que ha suposat que dues generacions hagin sigut educades en l’odi a tot el que sigui espanyol”. ¿M’està dient que he educat els meus fills en l’odi?

No subscric completament les paraules de Boadella, però hi ha hagut una tergiversació de la història d’Espanya. Fa 2 anys, en el seminari sobre 1714, s’intentava plantejar la Guerra de Successió com una guerra de secessió. He proposat al Parlament Europeu una història d’Europa conjunta.

És que un estat és, essencialment, una narrativa, un relat.

Això mateix. Cambó el 1927 deia: “Si volem resoldre el problema hem d’admetre que hi ha dues realitats indestructibles totes dues”: els catalans que volen ser i la realitat hispànica de Catalunya. Es poden negar totes dues o intentar conciliar-les. Però no es pot mantenir l’ statu quo i aquesta guerra de nervis. Passarà l’1-O i seguirem. L’empatia. El diàleg. Fer-nos concessions recíproques. Aquesta és l’única via. Estimar-nos una mica més. Admetre que als espanyols de les altres Espanyes ens dol Catalunya, l’estimem. I ens ho han d’admetre. Hem de parlar. Parlem.

Juncker va dir dijous que respectaria el sí a Catalunya, s’entenia que en una consulta d’acord amb l’estat espanyol. Vostè també ho respectaria?

Si hi ha un referèndum legal crec que aplicaria allò del Quebec: si hi ha una majoria clara conferiria legitimitat democràtica per obrir un procés de negociació que s’hauria de fer amb Espanya i la resta de comunitats autònomes.

Quan va dir que ningú sap quants favors deuen a tanta gent per haver fet les declaracions que van fer, ¿a quin tipus de favors es referia?

La diplomàcia no és gaire diferent de les relacions humanes. Avui per tu, demà per mi. Quan et reuneixes amb una col·lega, preguntes per on fa mal la sabata. Jo li dic que la meva primera preocupació és la unitat d’Espanya. I això es paga després. Quan els bàltics o polonesos ens van dir que s’havia de collar Rússia, els russos ens anaven a ajudar a desenvolupar la zona industrial del voltant de Gibraltar. Però vam dir als bàltics que érem socis i que podien comptar amb nosaltres. Aquests són els tipus de favors. Vostè és simpàtic amb mi, i jo ho soc amb vostè. Si em fa favors, jo els hi tornaré.

Què els va costar que Obama digués davant de Felip VI que era partidari d’una Espanya forta i unificada?

Explicar-li el tema en tres minuts i un somriure.

¿I què creu que en sortirà 5 dies abans de l’1-O de la reunió Trump-Rajoy?

No ho sé, ara no soc el ministre d’Exteriors. Però cregui’m que d’aquest tema se’n parlarà poc. Als EUA ho tenen molt clar, cal llegir Texas vs. White. La unió és indestructible, i un cop ha entrat no en pot sortir.

Imagini’s que vostè és Cameron i ve a Catalunya a fer campanya pel no. Sedueixi’m.

Tenim una Espanya democràtica després d’un llarg període dictatorial. La Constitució ens ha donat els millors anys de les nostres vides a tots els espanyols, i a Catalunya en particular. S’ha beneficiat de ser una societat exportadora i oberta al món. Formem part del club més privilegiat del món, la UE. I, com va dir Roca, Catalunya pot ser el motor.