16/10/2011

Escolteu: som el 99%

2 min
El nou eslògan dels indignats de Nova York, "Som el 99%", ha sabut capturar  la raó de la protesta, que és que la majoria se sent exclosa.

Amb aquella capacitat de síntesi que caracteritza els nord-americans, els indignats d'Ocupa Wall Street han creat l'eslògan "Som el 99%", que ha sabut capturar la raó de la protesta, que és que la majoria se sent exclosa, i ha sabut contraatacar, recordant les mans pretesament invisibles que mouen el mercat i que per més paradisos fiscals que s'inventin per no pagar impostos, per més treballadors nous que puguin explotar cada cop que deslocalitzen i per més advocats, polítics i periodistes que puguin buscar-se perquè defensin els seus interessos, estan en clamorosa i rotunda minoria.

Que el món està mal repartit no és nou, que diguéssim, la novetat és que anem cap enrere. Als països desenvolupats, on en els darrers setanta anys els nivells de redistribució de la riquesa han estat el somni de l'altra mitja humanitat que s'ho mirava, l'estat del benestar presenta símptomes de fallida i l'ascensor social, que durant dècades han estat pujant sense parar milions de famílies humils fins al pis on viuen les classes mitjanes, ara sembla que només fa viatges de baixada. La frustració és general, sobretot entre les àmplies classes complidores que sempre han cregut que estudiant s'accedeix a una feina digna i treballant tota la vida es té dret a una vellesa en pau.

Una mà que ens escanya

El que tenim als carrers no és ben bé pobres contra rics, perquè objectivament el 99% no és pobre, i perquè no tots els rics produeixen la mateixa aversió. Steve Jobs ha mort i la gent que l'ha fet multimilionari ha anat a posar pomes a les seves botigues, i a Messi el deuen convidar a la meitat dels restaurants on va a sopar, sense que, en general, importi gaire que entre sous i anuncis guanyi uns 85.000 euros al dia. I no deu haver-hi treballador amb dos dits de front que no visqui més tranquil sabent que el seu empresari té beneficis.

El que ja és insuportable per a la majoria és que el sistema financer mundial no només visqui al marge de qualsevol noció social i hagi fet desaparèixer l'equilibri entre esforç i benefici, sinó que es dediqui a guanyar diners apostant contra el 99%, que, sigui per escoles, per hospitals o prestacions d'atur, depèn de pressupostos públics; uns pressupostos que tendeixen a ser deficitaris perquè normalment la cosa pública s'encarrega d'allò que no genera beneficis però que s'ha de fer, com ara salvar amb diners públics els mateixos bancs que continuen guanyant diners i repartint primes entre els seus directius. La mà del mercat s'ha fet visible i resulta que ens escanya.

Ja que la protesta contra la crisi està mostrant un gran desig d'ètica en els comportaments públics, serà bo també que reconeguem que dins el 99% hi ha hagut barruts que cobraven l'atur i treballaven i dque emanaven la baixa sense estar malalts i metges que donaven la baixa perquè no volien problemes, en un context general de "la sanitat és gratis" que tant ha portat a l'abús.

Ara tots preguntem el mateix: n'hi ha per a gaire estona? El candidat republicà Mitt Romney ha donat una solució genial: "Vull que tothom sigui ric", o sigui, el mateix 99%, però tothom forrat. Com que no sembla possible, no deixem el carrer, però, sobretot, no deixem la política, perquè, com deia l'historiador Tony Judt, "les eleccions són encara els únics mitjans de què disposem per convertir l'opinió pública en acció col·lectiva legal".

stats