25/12/2011

Converses al peu de l'arbre de Nadal

3 min
Una dona envoltada de bosses de regals a Times Square.

Amèrica és feliç per Nadal, perquè Nadal és la festa més convencional que hom es pugui imaginar, i res fa sentir més còmode un nord-americà que una senzilla, emotiva, consumista i vagament religiosa convenció. La primera de les convencions és una ordre disfressada de consell: les felicitacions creuades aquests dies als Estats Units no han de dir "Bon Nadal", sinó que han de quedar dissoltes en un genèric i gens comprometedor "Bones festes", de manera que ateus, agnòstics, budistes, musulmans i sobretot jueus, puguin participar en el banquet anual de les targetes de crèdit sense sentir que estan contribuint a l'enfortiment d'una tradició aliena. Un cop la festa ha perdut el nom, que corri el vi.

Les festes d'empresa tenen la mateixa fama que les d'aquí: que hi passen coses, i segurament és així perquè la capacitat desinhibidora de l'alcohol no coneix fronteres. I és que la segona convenció no és tan òbvia com pot semblar: les festes són per a divertir-se. Per això, l'endemà hom és rebut invariablement amb la frase ritual "quan vas marxar va començar el més divertit", i és perfectament possible que fos així. Els nord-americans cuiden molt la reputació del que organitzen, i el millor que es pot dir d'una festa és que va tenir un final sonat que faci créixer l'assistència de l'any vinent, encara que el final sonat no sigui més que algun ximple amb uns quants anys enfilat damunt una taula. Els discursos acostumen a ser breus i enginyosos, i els caps fan broma d'ells mateixos, i així rebaixen el to de les crítiques disparades per la massa que ja porta un parell de copes.

Amb el que sí que no m'havia trobat mai és amb els Open House nadalencs, que, tal com els he viscut, han resultat ser una trobada veïnal en què brillen la cortesia i les bones maneres, mentre la canalla s'esbatussa descalça al subterrani, un cop ha penjat el seu bon desig a l'arbre que presideix el menjador. Les invitacions especifiquen a quina hora comença la trobada i quan està previst que s'acabi. I aquesta sí que és una característica nacional: la gent arriba a l'hora que se'ls convoca i sota cap pretext es quedarà fins més tard de l'hora marcada per al comiat.

Arribar molt més tard o marxar després del temps acordat està molt mal vist. Passa igual amb les invitacions dels nens a jugar a casa d'altres nens. Si el pare o la mare que conviden diuen que els nens poden estar junts fins a les cinc, és imperdonable presentar-se a un quart de sis a recollir la criatura, perquè t'exposes a ser rebut amb un culpabilitzador "Que t'ha passat res?"

Als Open House es desenvolupa un dels misteris més grans de les relacions socials d'aquests països: veïns que no t'han dit mai ni ase ni bèstia es converteixen ens els conversadors més aguts que hom pugui imaginar. La convenció estableix que en una trobada social cal presentar-se mirant els ulls, donant la mà, dient el nom en veu alta i deixant-lo en suspens, com una invitació perquè els saludat s' identifiqui, i, a partir d'aquest moment, es donen per oficialment establertes totes les complicitats que permeten riure dels mateixos acudits i lamentar les mateixes desgràcies.

Els pes de la tradició

En una d'aquestes festes vaig tenir la sort que em presentessin a un octogenari washingtonià de tota la vida, que de jove havia anat tot sovint a la Casa Blanca. Vaig voler donar conversa: "Ningú com vostè per dir-nos si és veritat que els polítics d'abans eren més sòlids que els d'ara". No va dubtar: "No. Amb l'excepció de Roosevelt, que era un personatge realment notable, la resta de polítics vistos a la seva època fan el mateix efecte que els d'avui". Vaig insistir: "Kennedy també?". L'home va somriure i va contestar: "Admeto que el meu comentari pot ser esbiaixat, perquè sóc republicà, però cregui'm, jove, Kennedy deu la seva fama al fet que va ser disparat. Li asseguro que si no arriba a ser per la tragèdia, hauria acabat els seus dies en la més absoluta mediocritat. I, perdoni, aquest accent que té d'on és?". "Català". "M'està dient que té un accent diferent al de Banderas quan parla anglès?" Allò va donar peu a la conferència sociolingüística de butxaca que tinc preparada per a l'ocasió.

Vaig acomiadar-me de l'home amb un "Bon Nadal", pensant que un conservador nascut abans de la Gran Depressió ho trobaria correcte. Li va encantar.

stats