Carles Riart: “Han passat 30 anys des que ho vaig inventar. I som aquí, parlant-ne”

Què hi feia un moblista assegut en una taula donant idees per als Jocs de Barcelona?

El Bigas Luna era en una de les empreses que aspiraven a organitzar la cerimònia d’inauguració dels Jocs, i resulta que ell i jo, als 13 anys, ens assèiem al mateix pupitre de la La Salle Josepets, els hermanos de la plaça Lesseps de Barcelona. Vam fer el batxillerat junts, després vam ser socis deu anys en un estudi d’interiorisme, i després ell va tirar cap al món del cinema i jo em vaig dedicar a crear mobles i a fer interiors.

Manuel Huerga, el realitzador que finalment va dirigir les cerimònies, ens va explicar això: “En una reunió on tothom estava parint idees, el Carles Riart va dir: «Escolta, doncs tireu una fletxa!» I algú va recollir aquesta idea i va dir: «Estudiem-ho!»”

És veritat que vaig ser l’autor de la idea, però no va anar així. Això de la fletxa ho vaig dibuixar, i abans d’entregar el projecte a l’equip de la candidatura vaig fer un comentari a la Francesca Duran, que col·laborava amb l’equip d’Ovideo -on hi havia el Bigas Luna-, i va dir: “Mireu quina idea té el Carles Riart”. I en aquell precís moment el Pepo Sol, el director d’Ovideo, va veure molt clar que allò podia ser un èxit. El Pepo Sol i el Bigas Luna m’havien demanat que fes l’escenari i el peveter, tot i que al final van agafar els d’uns altres. El Bigas plantejava idees com ara domesticar un toro, posar-li unes banyes daurades, domesticar un colom i quan sonés una música el toro s’ajupia i un colom blanc de la pau se li posava a les banyes, i jo havia de pensar com coordinar les idees de tots, i esclar, havia de pensar com passaríem de l’últim rellevista de la torxa al peveter.

¿I per què va pensar en un arquer i no en... un telefèric, per exemple?

A Los Angeles 84 va aparèixer un tio volant al mig de l’estadi, una mena d’astronauta, i vaig pensar que nosaltres pel camí de la tecnologia no hi hauríem d’anar, perquè ens quedaríem curts. Encara que el tio volant va ser molt impactant, quedava ortopèdic, efectista però poc emotiu. Llavors vaig fer un pas més essencial, buscant un acte poètic. Em semblava ridícul i inútil veure un atleta pujant cent graons, i vaig pensar que ho podríem resoldre d’una manera més senzilla. Si agafem un arquer, que és un esportista que ens porta als orígens, perquè hi ha pintures rupestres de caçadors...

Al principi de la tecnologia...

Exacte, aquest era el concepte. Hi havia un risc però estava molt calculat, perquè els arquers professionals l’encerten en dianes molt més petites. De fet, vaig proposar el llançament des del mig de l’estadi. El peveter feia 3 metres de diàmetre, no era un puntet minúscul. Total, que vaig pensar en un acte més poètic, més essencial, i no pas tecnològic.

El Josep Maria Casanovas, un altre dels que van intervenir en les cerimònies, ens va explicar: “Quan vam presentar la idea de l’arquer a Lausana el Samaranch ens va mirar amb cara de «Sou bojos?» I a base d’insistir ens van autoritzar a començar a fer proves al fossat del castell de Montjuïc, on vam penjar dianes en una grua, i amb sol i vent i pluja, quatre o cinc arquers van participar en un càsting. El Rebollo va resultar ser el millor, perquè tenia les constants més equilibrades en moments d’alta responsabilitat”.

Sí, tot això fa una mica de gràcia, perquè trencàvem un acte protocol·lari d’una tradició centenària. Després vaig saber que fins a l’últim moment no volien fer-ho. I se li ha de reconèixer al Pepo Sol que ho defensés. Miri, l’artista és el 50% i l’espectador és l’altre 50%. Si no tinguéssim espectador no existiria l’art, no? Doncs el Pepo va veure que aquesta imatge faria participar l’espectador. Per exemple, a Pequín 2008 van fotre un muntatge espectacular, era una mica el Cirque du Soleil. Londres també va ser espectacular. Però esclar, això és anar a veure un espectacle, mentre que la idea de la fletxa va ser molt participativa.

Per què?

Perquè el Huerga i el seu equip van fer una meravella de posada en escena, amb la música... Bam-bam-bam! I en aquells tres segons que la fletxa va volar, la gent va volar. Vam fer veure a la gent les coses abans que passessin, i això és un fet creatiu, que és al que ens dediquem nosaltres, a imaginar les coses abans que passin. I ho vam veure tots, 3.000 milions de persones vèiem sortir la fletxa volant i encertant, tots vam volar, tots vam fer gol, ens vam sentir partícips de la història.

Quan ha dit això del gol estava pensant que la fletxa dels Jocs de Barcelona és el més semblant al llançament d’un penal...

O una falta d’aquestes amb barrera, exacte. Tothom allà parat, desitjant que entri. És un instant màgic...

¿De debò que veia aquest efecte quan ho va pensar?

Miri, perdoni la vanitat, però això jo ho vaig pensar el 1988, quatre anys abans dels Jocs. I ja llavors els deia que la idea era insuperable, que no farien una cosa millor. Al 88 ja ho tenia clar.

Va convertir un tràmit en una emoció, no?

Exacte. D’on surt la idea? És allò de lligar caps. Tot era allà perquè fos utilitzat. Sembla una idea de cafè: un arquer tira una fletxa i encén un peveter... I és el que més m’emociona d’aquesta història, veure que passen els anys i aquesta idea va flotant com un suro, i va quedant com una imatge de la ciutat de Barcelona espectacular que recorda aquells Jocs tan extraordinaris.

On era vostè?

Jo? A casa. Sol. No m’hi van convidar, no se m’ha reconegut, això. N’hi ha quatre que ho saben. Bé, ara ho sabran uns quants més. Vaig intentar que l’Abad reconegués que en la història olímpica hi havia de figurar que jo en vaig ser l’autor, i m’hauria agradat que hi hagués hagut un reconeixement en el seu moment. Per un motiu: perquè crec que s’ha de valorar el talent. Miri, hi ha gent que sap el que s’ha de fer i gent que sap com s’ha de fer. I no sempre coincideixen. Hi ha hagut una valoració a l’actor -i no li vull treure ni un mil·límetre, ni un gram de mèrit al senyor Rebollo, que va ser extraordinari-, però reivindico des d’aquí que també hi hagi un reconeixement al talent, perquè hi ha molts arquers que poden fer això, però sense la idea no existiria el senyor Rebollo. I aquí vull reivindicar el món del disseny, que a la ciutat de Barcelona, els anys dels Jocs, a nivell urbanístic, d’imatge, de tot, va ser espectacular. Tot va ser fet amb molt de talent per molta gent espectacular.

És a dir, vostè voldria que es parlés de la fletxa del Rebollo i el Riart.

Estaria bé, perquè ell ho va fer perfecte, però cadascú té el seu mèrit.

Per com es va veure per televisió semblava que la fletxa queia dins, però el concepte era com quan poses un misto a sobre d’un fogó de gas.

Jo pensava, ingenu de mi, que cauria a dins. Però no. Com que això que passés per sobre es va portar tan en secret, la imatge feia creïble que la fletxa havia caigut dins.

¿En aquell moment es va sentir una mica sol?

No, no, gens. Hi ha molta vanitat, i molts conflictes, i si ens n’haguéssim de preocupar estaríem fulminats. No, no he tingut acritud per això. Ja està. Jo en tinc una satisfacció tan gran que no s’acaba mai. Sempre que ho veig em fa il·lusió, només de pensar-hi em fa il·lusió, jo estic molt content d’haver fet aquesta peça d’art efímer. Molt. Han passat 30 anys des que ho vaig inventar. I encara som aquí, parlant-ne. Aquest és el reconeixement, quedarà com una imatge de la ciutat. Es va sabent tot. No tinc cap pressa.

Abans m’ha dit que al voltant de l’any 92 va haver-hi una gran explosió de talent a Barcelona. Què va passar en aquella època i què està passant ara, que Vinçon ha tancat?

Abans estava tot per fer. Jo vaig viure el naixement de la paraula interiorisme, del Cirici Pellicer, en un congrés que es va fer -no s’ho perdi- al Sindicato de Actividades Diversas, a la Via Laietana. Els que ens dedicàvem a fer decoració estàvem apuntats al gremi de yeseros y estucadores! Barcelona estava aïllada del món, en plena dictadura. Sí, hi havia l’ADI-FAD i l’Hogarotel a la Fira de Mostres i els cartellistes, els aparadors, la revista D’Ací i d’Allà dels anys 30, però pensi que jo vaig assistir a un congrés que va organitzar Pío Cabanillas quan era ministre d’Informació i Turisme de Franco, a l’Alhambra de Granada, perquè volia saber què era això del disseny. Érem 25 persones. De Catalunya, dinou. Quan feies un disseny l’hi anaves a ensenyar al de Vinçon, que era l’únic que s’arriscava a comprar-te quatre peces. La globalització ens ha agafat una mica desprevinguts a tots. A Barcelona ens ha faltat la dimensió cosmopolita d’una ciutat més del món, com Nova York, París o Berlín. La nostra herència era més esquifida. Pensi que aquí l’empresa de disseny la muntaven els mateixos dissenyadors. A Itàlia hi havia indústries potentíssimes, com Olivetti, que finançaven els dissenyadors. Ara hi ha una nova generació que va com un coet. I ho trobo genial. Però la nostra generació abaixem la persiana.

Ikea ens ha educat el gust?

Miri, va haver-hi un moment que els mobles eren molt cars i la gent necessitava moblar pisos amb menys diners, però Ikea no és un exemple. Crec que és el consum pel consum. Ha venut barat. Crec que hi ha un altre nivell d’educació amb les coses. Ha educat una mica en la modernitat, sí, però crec que les coses no s’han de comprar per preu, sinó per contingut. Al capdavall, el preu és relatiu. Que Ikea hagi agafat la importància que ha agafat és un mal del nostre temps.

Com ha de ser un bon moble?

Com una prolongació del nostre cos. El bon moble és aquell que quan canvies de casa te l’emportes, perquè per a tu té la mida exacta. Els mobles ens ajuden a viure més còmodament. I no solament són els aspectes físics, sinó també els emocionals, com tenir aquella pintura que et recorda aquelles vacances tan espectaculars. Amb els mobles i els objectes també passa, et poden transmetre una tranquil·litat emocional, una sensació de confort.