Adéu a un biògraf de Johan Sebastian Mastropiero

LES WEBS informen que ha mort Daniel Rabinovich, fundador (1967) i component de Les Luthiers, i m’enrecordo del dia que vaig haver de parar el cotxe perquè m’ofegava de les riallades fins a les llàgrimes per culpa d’una gravació dels humoristes argentins que em posava de tant en tant. L’artista feia de “desgraciat” en la trobada dominical de la secta de Warren Sánchez, que no era més que una colla de barruts. O potser era quan llegia la biografia de Johan Sebastian Mastropiero (“ pero él te mató... pero el tema, todavía da para más...! ”), no ho sé, ja dic que havia sentit aquells gags moltes vegades i que, pel que fos, aquell dia em va agafar una fluixera perillosa.

Em passava com amb els monòlegs de Capri (“i deixi-me’l i deixi-me’l...”) o els acudits de l’Eugenio (“Montserrat, com es diu aquell metge que cura els problemes de memòria?”), que com més els escoltaves, més gràcia feien, un fenomen que potser és una extensió adulta del que fa que la canalla demani cada nit el mateix conte i amb les mateixes paraules (cosa que no deixa de ser una mina per a l’artista, que no ha de renovar tot el repertori perquè, per més que passin els anys i els gags siguin irregulars, l’audiència el que espera són els greatest hits ).

Les Luthiers sempre s’han benefici de la ben guanyada fama de produir “humor intel·ligent”, una etiqueta que atreu grans públics (a tothom li agrada poder dir que riu de l’humor intel·ligent), però que també fa arrufar el nas als que pensen que un humor que agrada a tothom, tan intel·ligent no deu ser. Amb Woody Allen passa una cosa semblant. Però tothom hi torna, perquè més que intel·ligent l’humor d’aquest tipus d’artistes acaba esdevenint clàssic. Sento reverència per guionistes, actors o humoristes que em fan riure, perquè després d’assaborir el gag, penso que cada riallada que m’arrenquen em fa sentir viu, despert i net de petiteses. Gràcies, Rabinovich.