11/01/2016

La histèria alemanya després de Colònia

4 min
La histèria alemanya després de Colònia

La nit de Cap d’Any centenars d’homes es van reunir a la plaça de la principal estació de tren de Colònia, a Alemanya, i van grapejar desenes de dones que passaven per allà (a més de robar-les). En acabar la setmana, la policia havia rebut 170 denúncies, 120 de les quals eren relatives a agressions sexuals.

Malgrat que els fets es van produir en ple centre de la quarta ciutat d’Alemanya, la notícia va trigar dies a aflorar als mitjans nacionals i, cosa encara més estranya, la policia semblava que sabés poc dels atacs. No es van practicar detencions i les autoritats van assegurar que les càmeres de videovigilància de la zona eren de poca ajuda a l’hora d’identificar els sospitosos. Divendres es va destituir el cap de la policia de Colònia.

D’ençà dels fets, la policia ha identificat 31 sospitosos que conformen un grup multinacional en què hi ha alemanys, un serbi i fins i tot un nord-americà. Tot i això, 18 d’ells són sol·licitants d’asil del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica.

Aquesta última informació no fa res més que alimentar les sospites que ja tenien molts alemanys i el que indicaven les versions de testimonis dels fets: que el grup el formaven en gran mesura homes originaris del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, els quals formen part del milió de refugiats que ha acceptat Alemanya al llarg de l’últim any.

Els atacs -juntament amb incidents similars que es van registrar a Hamburg- arriben en un moment crucial per a Alemanya i susciten preguntes difícils sobre cap on s’encamina el país: no només si mantindrà els braços oberts per acollir més refugiats, sinó també si serà capaç d’integrar de manera pacífica els que ja són al seu territori.

Es recorden pocs esdeveniments puntuals que en els últims temps hagin inspirat tantes converses a Alemanya com les agressions de Colònia. Els comentaristes van començar a treure’n conclusions des de molt abans de disposar de dades concretes.

Dimarts passat Alice Schwarzer, una coneguda feminista alemanya, va escriure al seu blog que els fets eren “producte de la tolerància mal entesa”. Frauke Petry, la presidenta del partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya, va declarar que els fets eren “conseqüència de la immigració incontrolada”.

Julia Klöckner, la principal candidata cristianodemòcrata a les pròximes eleccions estatals de Renània-Palatinat, va reclamar que s’enceti un “debat obert” sobre si es pot expulsar els estrangers, sol·licitants d’asil inclosos, que cometin delictes, una proposta a la qual fins i tot la cancellera Angela Merkel va donar suport cautament, per bé que ja existeixen lleis que ho estableixen.

El cas és que l’esquerra ha fet gala de la mateixa diligència que la dreta a l’hora d’instrumentalitzar contra els refugiats les agressions, però, en aquest cas, per desviar les culpes. Dimarts passat Heiko Maas, ministre de Justícia i membre dels socialdemòcrates, va afirmar que darrere els atacs hi ha la “delinqüència organitzada”, per bé que no hi ha proves que confirmin l’existència d’aquest vincle (més tard ha amenaçat de deportar els estrangers responsables de les agressions si se’n demostra la culpabilitat).

Dit d’una altra manera, precisament quan el país necessita mantenir un debat assossegat sobre les repercussions que tindrà l’arribada de la nova població refugiada, ens dediquem a jugar al joc de les cadires: tothom corre a buscar un lloc per seure cap a l’esquerra i cap a la dreta, tement quedar-se al mig, aparentment indecís.

La ironia és que les agressions de Colònia, en posar en relleu la qüestió dels refugiats i la seva cultura, susciten una pregunta increïblement important i, alhora, fan gairebé impossible parlar-ne de manera raonable.

La integració fracassarà si Alemanya no és capaç de resoldre la tensió entre les seves lleis i la seva cultura liberals i seculars i les concepcions patriarcals i religiosament conservadores amb què arriben molts refugiats. No podem esquivar aquesta pregunta per por de donar ales a l’extrema dreta. Però, d’altra banda, la integració fracassarà també si es demonitza tota una generació de refugiats tan bon punt posa els peus al país.

Aquesta no és la primera onada immigratòria que acull Alemanya després de la Segona Guerra Mundial i tampoc no és la primera vegada que l’esquerra i la dreta acompleixen els seus respectius papers subestimant i sobreestimant els reptes que planteja la integració.

L’esquerra ha ignorat durant molt de temps les correlacions provades entre la delinqüència i la pobresa i l’educació deficient que afligeixen les comunitats de refugiats; la dreta ha sobreestimat durant molt de temps la relació entre la cultura dels refugiats i l’activitat delictiva, malgrat que els estudis no revelen l’existència d’aquest vincle (a excepció del cas del que es coneix com a crims d’honor, que són extremadament infreqüents).

La pregunta que en realitat ens hauríem de plantejar no és si els refugiats són inherentment problemàtics, sinó si Alemanya està aconseguint integrar-los eficaçment i si, en cas contrari, es pot fer alguna cosa per canviar-ho.

Tanmateix, res d’això no té cabuda en una gravació televisiva d’uns quants segons o en una piulada. I, fins i tot si hi cabés, probablement no arribaria a l’audiència enmig de l’ambient d’exaltació del moment.

Les preconcepcions han substituït l’observació, l’afirmació ha relegat la valoració i la ideologia ha suplit l’evidència. Amb la visió distorsionada d’aquesta manera, Alemanya s’encamina a tota velocitat cap a una societat multicultural, empaitada per una munió d’internautes i sense tenir ni idea de com hauria de ser aquesta societat.

Hem de recobrar el sentit de l’equilibri o només serà qüestió de temps que ens estavellem contra una paret.

stats