16/11/2016

I ara ho lamentem?

3 min

El 1971 uns Estats Units deficitaris arran de la Guerra del Vietnam i farts d’una Europa que sentien repenjada a les seves espatlles van decretar la fi del patró dòlar-or, i van fer tremolar les cancelleries europees com ho feien el dimarts dia 8 en veure que triomfava Trump. ¿Alguna similitud? Més d’una: amb Obama de president, els EUA directament i, sobretot, a través del G-8 i el G-20 feia anys que demanaven a la UE, bàsicament a Alemanya, que contribuís a l’equilibri econòmic mundial; és a dir, que en comptes d’aplicar l’austeritat augmentés la inversió i la demanda agregada europea i, per tant, la mundial. Uns clams que Alemanya va desdenyar una vegada i una altra. Encara més: quan el secretari del Tresor americà va assistir a una reunió de l’Eurogrup i ho va demanar, el van fer fora tot exclamant que qui es creien que eren els americans per donar-nos cap consell a nosaltres, els europeus.

Resultat? Els EUA han tancat l’exercici 2015 amb un dèficit exterior pròxim al mig bilió de dòlars i la UE amb un superàvit lleugerament inferior. Així doncs, ¿teníem raó nosaltres, els europeus, i hem de celebrar la victòria? Ho dubto. És ben cert que l’austeritat, en deprimir els salaris, la despesa pública i la demanda interna, també ha debilitat l’euro, i tot plegat ens ha fet tan competitius com qualsevol que fa dúmping, i ens ha permès compensar la manca de demanda interna amb exportacions. Altrament dit, ens ha permès sostenir la nostra ocupació, tot i així escassa i mal pagada, amb la demanda de països amb dèficit com ara, i molt principalment, els EUA. Uns EUA que amb la Gran Depressió de 1929 van aprendre que l’austeritat era letal i que, fins ara, no han deixat de sostenir la demanda mundial. El problema és que, des de fa temps, ells solets no poden sostenir-la, de la mateixa manera que ja no poden governar el món ells sols.

La paradoxa europea és que criticàvem que ho fessin i alhora ens planyem que deixin de fer-ho i no som capaços de compartir les responsabilitats. Quan havíem de ser la locomotora hem preferit fer de revisors per comprovar si tothom havia pagat el bitllet. I aquesta gasiveria té força a veure amb el Brexit britànic i amb la trumpada ianqui. Sense la col·laboració europea, i amb una Xina que encara fia el seu creixement a la demanda de tercers, Obama no podia sortir de la crisi, ni redreçar els dèficits que van provocar-la, si no era amb un dèficit més gran. I a Catalunya i Espanya sabem molt bé que créixer a còpia de dèficit vol dir bombolles, especulació, desigualtat i treball precari. Una precarietat que ha nodrit les urnes de vots a favor de Trump, igual que al Regne Unit van nodrir-les a favor del Brexit uns morts de pànic davant uns competidors que el continent es treia de sobre i aparcava a Calais.

La globalització no és dolenta en si mateixa i el lliure comerç tampoc, ja que permet gaudir arreu del millor d’arreu; però demana un govern igualment global per regular-la, garantir l’equilibri i assegurar una plena ocupació decent i una distribució equitativa dels guanys. Un govern global que ha de ser i hauríem de desitjar que fos multilateral, amb el compromís de totes les parts i sense membres disposats a fer dúmping social o fiscal per ser més competitius que els altres. Per tant, que inclogués elements coercitius com els que Keynes volia per al Fons Monetari Internacional que va ajudar a dissenyar, amb penalització dels superàvits, i que els EUA no van voler llavors, quan eren els campions del superàvit, i avui desitjarien. I amb acords multilaterals sota els auspicis de les Nacions Unides, com el COP21 pel clima, i no pas al marge de l’OMC i l’OIT, com pretenien els EUA amb el TTIP i el TiSA per assegurar una hegemonia que mai més no tindran.

Altrament, sense un govern global multilateral i la responsabilitat de totes les parts, la temptació nacionalista-proteccionista que avui veiem créixer no deixarà de fer-ho i la competència pot passar d’econòmica a variants més violentes. El brou de cultiu ja hi és: una precarietat que fa enemics els veïns i no diguem els estranys; una xenofòbia que crèiem enterrada en calç i que emergeix avui per tots els racons del món. Tant de bo la victòria de Trump sigui la wake up call que Brian Eno, músic ficat en política per la gravetat del moment, reclamava en un article recent. Tant de bo siguem capaços d’evitar el que no es va evitar el segle passat en condicions semblants, quan les guerres comercials van acabar canviant les divises per armes. Per sort sembla llunyà, però qui s’esperava el Brexit? Qui la victòria de Trump?

stats