Publicitat
Publicitat

El lideratge d'Artur Mas (2): 'coaching' per a catalans

És fàcil allargar la llista d'errors atribuïts al lideratge de Mas. S'ha parlat d'improvisació, d'errors tàctics, de plantejar una aventura incerta enmig de la crisi sense fer una avaluació correcta de les pròpies forces, de no tenir prou en compte l'erosió derivada de les retallades, de la falta de credibilitat independentista del candidat i de la seva coalició, etc. És fàcil fer-ho a posteriori, és clar, però convé recordar que els resultats no els va preveure ningú, cap analista.

Les aspiracions de Mas eren assolir un lideratge enfortit pel nombre de vots, constituir un govern amb una majoria absoluta i comptar amb la complicitat d'unes forces sobiranistes ben representades al nou Parlament i ben organitzades socialment. La realitat ha estat una altra. Ni majoria clara ni lideratge fort o sòlid, sinó un lideratge qüestionat, afeblit, però sense alternativa; una governança fràgil i un sobiranisme que es manté actiu en el vessant cívic però que no augmenta o no aconsegueix superar el seu sostre habitual al Parlament.

El lideratge de Mas s'ha afeblit, però no està mort políticament. En algunes ocasions, ell mateix ha afirmat que el fracàs és la llavor de l'èxit, i ha sabut demostrar la seva capacitat de superació. En el missatge de Cap d'Any del 30 de desembre encara va apel·lar a qualitats que han caracteritzat el seu lideratge: no amagar la veritat, fer front a les dificultats de cara, mantenir l'esperit de superació, la tenacitat, la determinació, el compromís, la passió i l'esperança. Mas no es donarà per vençut, ans al contrari -deia Joan Ramon Resina-. Només el lideratge que supera un bateig de foc és un vertader lideratge. I Mas l'ha confirmat amb escreix.

Encara una cosa més, políticament incorrecta. ¿Els errors de lideratge són errors dels líders o també dels seguidors? ¿Es va equivocar Mas en el diagnòstic o van fallar alguns ciutadans a l'hora real de votar (no a l'hora virtual i festiva d'anar a una manifestació)? ¿Deu ser cert que som una majoria emocional però amb poca operativitat política? El resultat electoral, deia Xavier Roig, és "la demostració més diàfana que la capacitat dels catalans per aplicar l'estratègia i la intel·ligència col·lectives sobre els problemes de país és, com a mínim, erràtica. No som on som per casualitat... Els països que, en situació excepcional, no aposten fortament i clarament, són de poc fiar".

El que fa bonic i no compromet gens és dir que en democràcia el poble no s'equivoca mai. He afirmat alguna vegada que, de la mateixa manera que no hi ha líders si no hi ha seguidors, no hi pot haver bon lideratge si no hi ha bons seguidors. I que, per tant, els que es preocupen tant per la falta de lideratge i/o per la qualitat del lideratge potser farien bé de dedicar una mica d'energia a preguntar-se per la falta de bons seguidors. Tenim i patim una intel·ligència política ciutadana efervescent, amb molta escuma i manifestació, però a l'hora de la veritat poruga i massa esclava d'un càlcul d'interessos inconfessables. La pregunta, doncs, manllevant-la de Gaziel, és: "Quina mena de gent som?" "Com és possible que Catalunya, sempre, immancablement, hagi perdut?" O, en paraules de Vicens Vives, com és que (man)tenim una mancança històrica amb el poder? "El minotaure és un personatge important de la història i de l'actualitat. És el poder. [...] Abstracte en teoria, és una realitat quotidiana que cal saber manejar. Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, i d'altres que no saben com fer-s'hi. Aquest últim és el cas històric de Catalunya". Salvador Cardús ho deixa entreveure en un article, però, per estalviar-se possibles danys col·laterals, evita acusar d'immaduresa els ciutadans: "Les eleccions que acabem de passar han demostrat que entre el crit independentista i el sentit d'estat que l'hauria d'haver acompanyat hi ha encara massa distància. Vam votar més com a membres d'una comunitat autònoma que com a aspirants a un estat. No dic que es tracti d'una manifestació d'immaduresa del poble, sinó que és la mateixa oferta i el discurs electoral qui hi han conduït".

Un col·lega meu, l'Antoni Matas, seguint l'estela de Vicens Vives, em recorda que per als catalans, en els últims cinc-cents anys, el poder polític, el poder en majúscules, ha estat una cosa intangible, allunyada del nostre espai i de nosaltres. I que, fent de la necessitat virtut, l'únic que hem sabut fer és desenvolupar el poder econòmic a través de la burgesia i d'un ascensor social generador d'oportunitats per a la majoria. Comptat i debatut, hem tingut un poder esquifit, temporal i circumscrit als afers privats. Això ha afavorit la creació d'una societat força igualitària i l'arrelament d'un certa mentalitat anarquista, assemblearista, allunyada d'altres opcions polítiques i sindicals més jerarquitzades i amb un rebuig generalitzat i crònic a tota forma de poder d'estat. Aquest marc mental ciutadà tan arrelat no perdona el coratge ni tolera l'èxit individuals i dificulta força el reconeixement, la promoció i l'exercici dels lideratges perquè els interpreta com a elitistes i en desconfia. El líder fóra concebut com una mena de milhomes, de superheroi a qui convé tallar-li les ales (o el cap). Només faltava, doncs, que CiU triés un cartell de campanya on el posat del seu candidat evocava Moisès.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT