El període 2007-2014 ha propiciat a Catalunya i a Espanya un autèntic terrabastall polític, difícil d’entendre sense els contextos d’aquestes dues comunitats, que ha activat dos processos aparentment semblants però de naturalesa ben diferent.
Catalunya ha viscut en paral·lel aquests dos processos, tot i que el primer, anterior a la crisi econòmica, procedia del malestar derivat del nou Estatut, un malestar que entre els anys 2006 i 2007 prendrà forma en la Plataforma pel Dret a Decidir, en la figura del català emprenyat (Juliana) i en l’augment progressiu de la desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya (Montilla). L’enuig pel tracte discriminatori rebut de les institucions espanyoles venia de lluny i acabarà consolidant les reclamacions sobiranistes i independentistes actuals liderades per l’ANC i Òmnium Cultural. Aquesta tendència és protagonitzada fonamentalment per classes mitjanes i grups de professionals cívicament actius, articulats a través d’associacions i moviments socials i amb una important capacitat d’incidència en els mitjans de comunicació i d’opinió i en les xarxes socials.
El segon procés és lleugerament posterior en el temps i és coincident també a Espanya. En bona mesura és conseqüència de la cascada de crisis encavalcades que estem vivint en aquests darrers anys, i, tot i tenir un impacte transversal en la majoria d’estrats socials, ha afectat especialment les classes menys afavorides. Aquesta segona tendència ha partit d’una situació molt menys estructurada, descrita inicialment com la del moviment dels indignats del 15-M del 2011, i no ha trobat formes articulades de representació fins fa ben poc, com demostren els casos de Procés Constituent (2013), Podem (2014) i Guanyem (2014).
El front del procés independentista o del dret a decidir està focalitzat en un únic tema, té una important implantació a tot el territori català, compta amb una estructura associativa professionalitzada i prou sofisticada per organitzar esdeveniments públics com els de les dues darreres diades i, a hores d’ara, ha esdevingut ja interclassista, ja que afecta de la mateixa manera segments de la població molt diferents. Aquest front ha sabut vehicular la indignació per convertir-la, primer, en mobilització, i després, en acció transformadora. Si indignar-se sense projecte és com disparar sense apuntar, cal dir que en aquest cas hi ha projecte, focalització, participació activa de la ciutadania, pla d’acció efectiu i lideratge. Segurament, el factor amb què menys comptava i que més ha subestimat el govern espanyol era que no depenia de les institucions polítiques, és a dir, que sorgia de la societat civil. I és la societat civil la que està marcant la gran diferència en els canvis que estem vivint a Catalunya.
El segon procés apareix just després dels primers efectes de la crisi econòmica iniciada el 2008. El protagonista inicial d’aquest moviment ha estat el precariat: un exèrcit de joves, adults i pensionistes que veuen amenaçats el seu futur, la seva feina, les seves pensions i els seus estalvis. En un comunicat de premsa de Democràcia Real Ja! del 2011 hi podíem llegir: “Nosaltres, els aturats, els mal remunerats, els subcontractats, els precaris, els joves, [...] volem un canvi i un futur digne. Estem farts de reformes antisocials, que ens deixin a l’atur, que els bancs que han provocat la crisi ens apugin les hipoteques o es quedin els nostres habitatges, que ens imposin lleis que limiten la nostra llibertat en benefici dels poderosos. Acusem els poders polítics i econòmics de la nostra precària situació i exigim un canvi de rumb”.
A diferència del procés independentista, aquí trobem reclamacions de naturalesa diversa. Hi ha grups antirepressió (contra l’ús de les bales de goma de la policia) o a favor de la desobediència civil (No Vull Pagar); hi ha els contraris a la banca i el sistema econòmic; hi ha el grup majoritari, defensor d’impulsar mesures de naturalesa social i laboral (dret a un habitatge digne, reforma de la llei hipotecària, defensa de la sanitat pública i del manteniment dels centres de salut, a favor de l’educació pública i laica o en defensa de les condicions laborals dels treballadors); també hi ha els grups que reclamen mesures contra la corrupció o la regulació de la banca i el sistema financer, contraris als aforaments dels polítics i els indults del govern, etc. Finalment, alguns d’aquests moviments han intentat convertir la indignació en canvi polític, tot reclamant la restitució del decòrum ètic i social de l’Estat a través d’un paquet de reformes legislatives i constitucionals que persegueixin els excessos i omissions dels partits i les institucions clàssiques per forçar un canvi en el funcionament ordinari del poder polític.
El que era, doncs, inicialment una reclamació de reconeixement nacional o d’igualtat d’oportunitats i de millora en el repartiment de la riquesa està passant a convertir-se ara en un intent popular de transformació institucional i democràtica. La manca de cintura i de respostes del govern Rajoy i tota l’energia social mobilitzada durant els darrers anys han acabat mostrant i demostrant el potencial de lluita nacional i social i fins i tot les seves possibilitats reals d’èxit. Un èxit que pot modificar de soca-rel part del model econòmic, institucional i d’ordenament polític que hem conegut. La desafecció i la indignació, doncs, han donat lloc (malgrat les seves ombres i limitacions) a un anhel profund de democràcia real, ben visible als carrers i ja visible a les urnes. I l’amenaça de bloqueig institucional ha estat suplerta per espais autoorganitzats del teixit social. Són aquests dos processos els que marquen l’agenda i els que el govern espanyol ja no controla.
