Aaquestes altures de la partida, ningú no dubta ja que la crisi territorial plantejada des de Catalunya és la més greu que ha viscut Espanya en moltes dècades. Per la magnitud del que està en joc, ni més ni menys que una ruptura amb l’actual estat i la creació d’un de nou, aquesta crisi ha aconseguit finalment fer saltar totes les alarmes institucionals, també a la Unió Europea i als mercats internacionals. Dic finalment perquè a ningú no se li escapa que en les fases inicials d’aquest procés encara eren molts els polítics i analistes espanyols que miraven cap una altra banda tot fent veure que aquí no passava res o que mantenien la tesi-tòpic que com que els catalans eren gent d’ordre, pactista i poruga, aquests escarafalls d’amenaça de subvertir l’ statu quo acabarien diluint-se com un terròs de sucre.
Quan una situació s’acosta al límit de la tensió, quin és el punt de saturació, el llindar de tolerància o la gota que acaba per fer vessar el got i provoca un canvi total d’escenari? I què fa que els líders siguin prou conscients o no que estem arribant a aquest punt crític? Com aprenen a llegir bé els senyals per maniobrar abans no s’arribi a la implosió? Posem-ne tres exemples. El 7 de novembre del 2007, el president Montilla deia en el Foro Nueva Economía de Madrid: “Vull advertir de les greus conseqüències polítiques a mitjà i llarg termini d’una desafecció emocional de Catalunya amb Espanya i les institucions comunes”. Igualment, el 26 de novembre del 2009, en un fet summament inusual, un editorial conjunt de molts diaris catalans advertia que “estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya”. I encara més recentment, el 16 de maig del 2012 el president Mas afirmava davant les càmeres de televisió que si no hi havia cap resposta del govern espanyol davant la proposta de negociació d’un pacte fiscal, “entrarem en un terreny desconegut”.
Els senyals hi eren i es van fer públics, no com a amenaça sinó com a tendència clara entre la ciutadania, amb tota la ressonància mediàtica que era possible, però els líders espanyols no van moure ni una cella. Tampoc els intel·lectuals.
Deixin-me ara fer públiques dues anècdotes colpidores sobre els errors d’anàlisi que sovint cometem. Era el mes de setembre del 2011, en la trobada anual de lideratge que Esade organitza al monestir de Sant Benet de Bages. Discutíem sobre el nou cicle polític a Catalunya i Espanya. El professor Ferran Requejo acabava d’afirmar que “si el pacte fiscal fracassa, hi haurà una segona onada independentista a Catalunya, una radicalització de les posicions nacionals”. “O es refà el pacte inicial de la Transició o el camí serà de confrontació i separació”, concloïa. Enric Juliana, un dels millors cronistes de la crisi i un observador privilegiat del moment present, va respondre a l’instant: “El professor Requejo diu que el proper escenari és un increment de l’independentisme a Catalunya. Jo li desitjo que santa Llúcia li conservi la vista, però crec que no”. La reacció de Miquel Roca, veterà en mil batalles parlamentàries, va ser si fa o no fa semblant: “Respecto el món acadèmic, però no hi confio des d’un punt de vista polític”. Tres anys després d’aquest debat, jutgin vostès mateixos quina és la situació avui.
Tancava aquella jornada el llavors ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui, un home de mentalitat oberta i segons ell “amic de Catalunya”, que acabava de sentir una llista llarga d’intervencions d’empresaris i pensadors catalans que insistien, advertien i repetien sobre el malestar català envers les institucions de l’estat espanyol. Les seves paraules, espontànies i fora de guió, van ser: “Què hem fet malament perquè jo hagi d’escoltar aquestes coses? I qui les ha fet malament? Perquè jo, sincerament, quan percebo aquest sentiment de decepció a Catalunya no em sento correspost”. Hom aixecava la veu advertint del perill imminent, però els que en teoria haurien d’administrar millor la tasca anticipativa del lideratge consideraven que el problema no era polític sinó d’oculista.
En aquest repàs de cites, n’hi ha dues d’antològiques de Mariano Rajoy que descriuen perfectament el començament d’un cicle que està a punt d’arribar al final. L’octubre del 2005, quan encara era president Zapatero i intentava acomodar les peticions catalanes, Rajoy afirmava que “el nuevo Estatut es una reforma encubierta de la Constitución ”. I ara (octubre del 2014), ja com a president, acaba d’afirmar que “ la nueva consulta (catalana) es una forma encubierta de referéndum ”. En aquests deu anys de trajectòria Rajoy ha fet literalment d’estàtua política aplicant al cas català la sospita d’una acció criminal i mal dissimulada d’ocultació d’intencions. No debades, l’encobriment en dret penal té la naturalesa de delicte.
Han passat deu anys i a Espanya encara hi ha qui es pregunta sorprès “com hem arribat fins aquí” o, com diu el periodista Arturo San Agustín en el seu darrer llibre, Cuándo se jodió lo nuestro. Però no hi ha hagut un com i un quan únics i decisius, sinó l’acumulació de centenars de petits coms, ara parlamentaris, ara televisius, ara constitucionals, etc., que han acabat per saturar fins al punt crític d’implosió les bases contractuals i emocionals d’una relació. La virtut del discerniment en el lideratge consisteix a llegir bé els signes dels temps, sobretot quan el temps encara és obert i ens parla. Però quan el cicle temporal s’ha tancat ja no podem llegir per actuar, sinó que tan sols podem interpretar el que ja ha passat. Ara els daus ja corren i no els podem aturar.
