18/12/2011

Cap on va Catalunya (1)

3 min

Cap on va Catalunya? En l'article anterior apuntava algunes línies d'acció: el reforçament i redreçament intern del país en clau cívica i de conviccions col·lectives de la nostra societat civil; la necessitat de renovar el projecte catalanista, i la redefinició de les relacions amb Espanya.

Catalunya no és decisiva a Espanya, però el vessant cívic i polític del catalanisme sobiranista s'està enfortint. El fer país i el fer política tornen. No hi ha unitat, però a Catalunya hi ha un Govern i un president forts i un catalanisme cívic mobilitzat. El mes de setembre passat discutíem al monestir de Sant Benet amb el periodista Enric Juliana i el catedràtic Ferran Requejo la futura deriva del país. Tots dos en donaven versions contradictòries. Requejo augurava que la hipòtesi d'una negativa del govern espanyol a la proposta de pacte fiscal faria augmentar l'independentisme. Juliana opinava el contrari. La majoria absoluta del PP acabaria per desacomplexar l'espanyolisme ocult present a Catalunya. Badalona i Castelldefels serien exemples d'aquest despuntar. És possible que tots dos tinguin raó. M'explico. És bastant probable que l'independentisme continuï creixent, però que ho faci fonamentalment entre la bossa reescalfada de catalanistes, una bossa que intensifica les seves reclamacions però que no augmenta en nombre de gent i que podria córrer el perill d'aïllar-se del conjunt social, més heterogeni i menys compromès. I, en paral·lel, l'eufòria de la victòria del PP podria fer sortir de l'armari molts ciutadans de Catalunya l'adscripció identitària dels quals és sobretot espanyola. Pensant en el futur, aquest fóra un model que tendiria a assemblar-se al basc, de divisió nacional i identitària. És aquesta la raó per la qual suggereixo que el catalanisme ha d'anar en una direcció que ajudi a enfortir al mateix temps el fer país i el fer política, i que connecti el que està passant al carrer i el que passa al Parlament. Un model de desvinculació entre tots dos nivells, a la italiana, seria la perdició.

Hi ha, doncs, deures per fer. S'ha de saber capgirar l'actual deriva d'una part del món sindical, sanitari, educatiu i juvenil i fer-lo sortir de l'actitud del lament i la queixa per posar-lo a remar en la mateixa direcció. Cal eixamplar el compromís amb la catalanitat a sectors de la població encara tous o distants, i activar també el paper motor de les organitzacions de representació empresarial del país.

En la dimensió política, s'ha de mantenir l'exercici d'un lideratge resilient, que s'atreveixi a encarar sense por la crisi i relati un nou projecte de futur. Cohesió, autoritat moral, credibilitat, autoestima, autoconfiança, autoexigència, il·lusió, generositat, convicció, determinació, responsabilitat, coratge, intel·ligència, iniciativa, discurs, direccionalitat política, seriositat són valors i actituds a fer extensius a tots els nivells del país.

L'assoliment dels ideals de la Catalunya del segle XX (democràcia, noucentisme, recuperació de les institucions, progrés econòmic i social, europeisme) va ser possible perquè el motor del catalanisme va ser transversal a tots els grups socials i es va mantenir viu gràcies a l'acció cultural, popular, associativa, esportiva, econòmica i empresarial i fins i tot obrera i sindical de molta gent. Els autèntics lideratges de la Transició a Catalunya van emergir tot connectant amb aquest motor del catalanisme i del projecte mig verbalitzat al llarg del segle XX.

Ara som al segle XXI. Molts dels punts del somni anterior ja s'han assolit però hi ha nous reptes al davant. Hi ha gent que fa poc considerava que ja no calien ni el motor del catalanisme ni nous projectes, sinó que n'hi havia prou fent de gestors postnacionals en el marc (con)clòs de l'autonomisme. Però, com hem vist en repassar els moments recents de la trajectòria del país, aquesta visió s'ha estimbat. El motor del catalanisme no ha mort, és ben viu i ocupa avui la centralitat política i ideològica. Quan es parla de segona transició s'està suggerint que el camí de les aspiracions nacionals inicia una segona etapa que deixa enrere l'horitzó autonòmic. El desig d'autogovern, la capacitat de decidir sense cotilles en àmbits tan rellevants per al nostre futur com són la identitat, la llengua i la cultura, l'economia i el desenvolupament productiu, la innovació, l'educació, la internacionalització, les infraestructures, el mapa logístic, les nostres finances, la distribució i l'equilibri territorials, etc., ens marca, de manera ben patent, un nou horitzó, unes noves fites.

Però el país encara no ha acabat de renovar el projecte. I sense projecte el motor del catalanisme anirà al ralentí o bé actuarà per inèrcia, i s'instal·larà en la pura gestió. Qualsevol nou lideratge només tindrà raó de ser si abans haurà explicitat quin nou projecte vol oferir a la ciutadania.

stats