22/07/2017

Les plataformes de lloguer i el control fiscal

3 min

Un contracte d’intercanvi de diners per l’ús temporal, complet o parcial d’una residència és una transacció econòmica, els efectes de la qual, a més, no s’esgoten en les parts contractants. Tant per una raó com per l’altra és una activitat que ha de ser subjecta a regulació. Amb el sorgiment de les autodenominades plataformes col·laboratives el tema ha guanyat prominència i som en un període en què, com a producte del debat obert arreu del món, s’acabarà configurant un marc normatiu. Partint de l’experiència concreta de la ciutat de Barcelona, voldria oferir cinc consideracions sobre la qüestió.

  1. No veig cap contraindicació en el fet que una família que és propietària de la residència on viu llogui una habitació a un visitant. Tothom té dret a rendibilitzar els seus actius econòmics. A Barcelona és freqüent que les famílies visquin en pisos de propietat, o sigui que els beneficiats no són pocs.
  2. Una residència en un lloc on és permès llogar habitacions val més que una en un lloc on no és permès. Per tant, si el propietari la posa per llogar demanarà més en el primer cas que en el segon. És a dir, si no hi ha restriccions en la possibilitat de rellogar habitacions, el lloguer del pis serà més alt. No afavorim, per tant, el règim de lloguer. Ans al contrari. Així com en el cas del propietari que relloga habitacions de la seva residència no hi veig raons per ser restrictius, en el cas dels llogaters caldria ser més curós. Per descomptat, no podem posar traves al grup de cinc amics que col·lectivament lloguen un pis, però potser sí en el cas del llogater individual a qui li sobra una habitació.
  3. Pel que fa als pisos sense residents permanents, els que se’n diuen pisos turístics, sembla clar que convé anar a un règim d’agrupament en edificis complets. L’experiència ens indica que la convivència de pisos turístics i residencials és problemàtica. Ara bé, quan un edifici complet es compon de pisos turístics, això és un hotel amb un altre nom. La seva lògica és la mateixa que la dels hotels i, en conseqüència, també ho hauria de ser la seva regulació. És molt probable, a més, que es multipliquin les instàncies de gestió combinada. L’expertesa necessària és, altra vegada, la mateixa.
  4. En aquest món pràcticament totes les transaccions econòmiques estan subjectes a tributació. El lloguer d’habitacions no pot ser-ne una excepció. De fet, hi ha dues raons poderoses que aconsellen no ser gens tímid en aquest departament. Una, especialment rellevant en el nostre cas, és que els beneficis que s’obtenen poden ser, en bona mesura, una plusvàlua. El britànic que lloga una habitació al carrer Provença ho fa perquè, una vegada ha decidit venir a Barcelona, li agrada aquesta habitació. Això és mèrit de l’habitació. Però la decisió de visitar Barcelona no ho és. El mèrit és d’un esforç col·lectiu i relativament recent per fer de Barcelona una ciutat atractiva. Un esforç que acaba beneficiant molts propietaris antics com si fos un regal caigut del cel. La segona raó són els costos induïts i les externalitats de congestió. Com a exemple dels primers: les deixalles del visitant s’han de recollir; com a exemple del segon: el soroll que les alegries d’una festa imposen a una ciutat que vol dormir. En resum: els impostos són un instrument d’eficàcia provada i que cal utilitzar.
  5. Finalment, sobre les plataformes, només una observació: la seva pretensió de mantenir-se al marge de les autoritats reguladores i fiscals no té ni justificació ni futur. Les transaccions econòmiques, ja ho hem dit, acaben passant per Hisenda, i és normal que les institucions implicades en la transacció hi transmetin informació. Alguna plataforma al·lega el dret a la privacitat per no fer-ho. Però quan es tracta de transaccions econòmiques, no hi ha privacitat respecte a les autoritats fiscals. En aquest terreny el dret a la privacitat és el dret a la confidencialitat, és a dir, el dret que Hisenda no faci ús públic personalitzat de dades fiscals (i per això és tan greu quan, per exemple, una autoritat fiscal ho fa per amenaçar enemics polítics). Quan una plataforma és reticent a comunicar a Hisenda el que Hisenda ja ha de saber és impossible no concloure que la plataforma vol evitar comunicar a Hisenda el que potser no sap. En altres paraules: no vol fer res per evitar l’opacitat i l’evasió fiscal. Però això és el mateix que facilitar-la, cosa que no és admissible. Les plataformes són plenament legítimes i un avenç clar. Però han de treballar amb les autoritats fiscals, i no al marge. Acabarà sent així.
stats