01/09/2017

De dol

3 min

L’article de fa dues setmanes va ser escrit abans dels atemptats de la Rambla i de Cambrils, però publicat després. Aquest el dedico, doncs, als atemptats.

El perill existia i sospitàvem que, tard o d’hora, seríem colpejats. Sembla clar que la tasca contínua de la policia ens ha salvat de moltes situacions perilloses. Però a la fi ens ha tocat. L’atemptat ha estat covat en una vall del Pirineu per part d’un grup segurament força aïllat. Potser per això mateix ni havia estat detectat ni ha estat tan devastador com el grup havia previst. La competència no ha sigut el seu punt fort. Els Mossos han estat efectius i, sobretot, han comunicat molt bé (bravo, major!). Caldrà aprendre d’aquesta experiència. És evident, per exemple, que els Mossos han de disposar de tota la informació coneguda per part d’alguna policia. Si no, anem venuts.

L’ocurrència d’un atemptat ha de fer reflexionar els que no tenen una opinió prou formada sobre les causes del terror i sobre la seva geopolítica. Però per als que ja hi hagin pensat, tindrà poca incidència sobre la seva opinió. Seria poc seriós, o molt covard, que decidíssim ser coloms o falcons respecte al que passa a l’Afganistan en funció de les repercussions a Barcelona, i no de les repercussions a París.

La nostra immigració és, comparativament a altres indrets d’Europa, molt recent. Crec que estem fent una bona feina d’acollida (especialment en el sistema educatiu), però la tasca és de tal envergadura que caldrà fer més i, sobretot, caldrà molta persistència. El Washington Post va enviar a Ripoll un periodista que parlava àrab. Quants en tenim als nostres diaris? Penso també que no és normal que tinguem mig milió de creients de l’islam i només tres mesquites (cap a Barcelona). Si els fem resar en magatzems i garatges no ens ha d’estranyar que els imams siguin els propis de magatzems i garatges.

Per a mi i la meva dona, un punt alt, i exemplar, de la reacció ciutadana han estat els memorials de les Rambles mateixes. És el que retenim d’aquests dies de dol. Expressament o de passada, hi hem anat més d’una vegada. Impressionaven l’espontaneïtat i la sinceritat. Tota mena de gent, incloent-hi els turistes, que -no ho oblidem- van ser majoria entre les víctimes, s’hi aturava i es recollia, alguns ploraven. Els protagonistes eren, exclusivament, les víctimes. Es respirava contenció, però també fermesa. La política hi era absent. Era només dol.

La manifestació del dia 26 al passeig de Gràcia va ser, malauradament, tot el contrari. Depriment. No hi havia emoció, les víctimes pràcticament no hi eren, ni el dol. La condemna del terrorisme va quedar soterrada sota una multitud de consignes diverses, pautades, de tant en tant, amb un “No tinc por” rutinari. Em sembla que hi érem els de sempre, els que hem anat a moltes manifestacions. L’esperit era el de complir un tràmit. Donada la càrrega política del moment que vivim, i la impossibilitat de pactar sobre com fer la manifestació (per exemple, per posar-se d’acord sobre banderes), hauria estat millor no fer-la. Ja va sortir prou bé el minut de silenci del dia 18 a la plaça Catalunya. Però llavors ves a saber si ens haurien retret no fer-la. En tot cas, era pràcticament inevitable que si es feia es convertís en un esdeveniment polític. I, per tant, a curt termini, en un exercici de suma zero: o guanyava punts el govern central o ho feia el de la Generalitat. Els punts els concedia la premsa internacional.

Com a temes polèmics hem tingut les banderes i la xiulada al rei. El tema de les banderes ha estat un cop per al govern del PP, ja que revela l’escassa capacitat de mobilització dels seus. Després del 9-N, aquests van acusar-lo d’haver-los abandonat. Aquesta vegada l’aparença és la contrària: on eren els seus?, es deuen preguntar des de la seu del PP. En canvi, no crec que internacionalment hagi estat molt significatiu. Imaginem que la manifestació hagués transcorregut a Escòcia. A l’alemany mitjà no li hauria estranyat que fos plena de banderes escoceses. Doncs el mateix per a Catalunya (la distinció entre senyera o estelada és massa subtil per tenir impacte més enllà de les fronteres d’Espanya). Ara bé, la xiulada ens fa molt mal. Suposo que els increpadors se’n van anar a dormir satisfets. Doncs han de saber que la causa que defensen és mes feble per mor dels seus crits. El cap d’un estat amb el qual es pretén fer negociacions difícils ha de ser tractat amb respecte. És el que pensa l’alemany mitjà, i és el que penso jo.

stats