20/08/2016

El deute del Regne d’Espanya

3 min
El deute del Regne d’Espanya

Les darreres xifres oficials indiquen que el deute públic del Regne d’Espanya ja ha depassat la barrera simbòlica del 100% sobre el PIB. La xifra precisa de finals d’any, que depèn del càlcul del PIB, pot variar, però és molt probable que, donada la trajectòria de dèficits públics, aquesta xifra sigui un referent prou vàlid per a aquest moment. Una constatació que es reforça si recordem que hi ha endeutaments voluminosos d’empreses públiques (com els d’Adif o Aena) que no s’hi comptabilitzen.

A curt termini no hem de ser alarmistes sobre aquest fet. Per si mateix no generarà pànic. Està assumit ( descomptat ) pels mercats i la prima de risc és relativament reduïda (un 1% sobre el bo alemany). Els tipus d’interès són molt baixos i no és previsible un canvi a curt termini de la política del BCE, clau en aquest tema. A més, l’estructura de l’endeutament (la proporció del deute a curt termini) és prou adequada per esmorteir l’efecte d’un canvi brusc de tipus. Els pagaments totals per interessos són, per entendre’ns, el producte del tipus d’interès i de la magnitud de l’endeutament. Quan l’endeutament és gran, canvis petits en els tipus d’interès tenen efectes molt superiors a canvis incrementals en la quantitat total d’endeutament. Any a any són els moviments del tipus d’interès els que compten.

Ara bé, anant més als fonamentals, i en els terminis mitjà i llarg, sí que ens ha de preocupar l’assoliment d’aquesta fita. En primer lloc, per un fet evident: la vulnerabilitat de les finances públiques davant d’un possible augment dels tipus d’interès. El debat acadèmic és intens sobre si el període de tipus d’interès baixos serà curt o llarg. Però és segur que tard o d’hora augmentaran (però no ho és ni el quan ni el quant), i també que hi ha un element d’aleatorietat: un fet inesperat pot provocar un augment sobtat de tipus.

En segon lloc, la preocupació ha de venir d’un fet més subtil: la pèrdua del dèficit públic com un instrument cabdal de la política econòmica. Arribats al 100% del PIB, i amb dèficits fiscals del 5%, no hi ha dubte que anar a dèficits que, percentualment, estiguin per sota de la taxa de creixement de l’economia és imperatiu (el nivell del 100% es manté si l’economia i el deute creixen al mateix ritme; en el nivell del 100% la taxa de creixement del deute és igual al percentatge del dèficit públic sobre el PIB). I podríem dir que és doblement imperatiu si hi afegim la disciplina que ens imposa Europa. La impossibilitat d’utilitzar el dèficit públic pot ser, a mitjà i a llarg termini, una limitació important. La seva utilització no té validesa teòrica si simplement es justifica per la necessitat de cobrir les despeses corrents. Es pot fer dèficit, però és indicatiu que alguna cosa no funciona bé. Ara bé, aquesta utilització té plena validesa en dues circumstàncies. La primera és la de l’endeutament per un projecte d’inversió que generarà ingressos fiscals (o, més generalment, beneficis socials) commensurables en el futur. A Espanya estem ara digerint (pagant) la realització de molts d’aquests projectes en l’etapa anterior a la crisi, i potser podem pensar que si ara no hi ha inversió nova és perquè la vam avançar, perquè no vam sincronitzar bé. Però això no pot ser així per sempre. La infraestructura pública s’haurà de mantenir i renovar. Com ens ho farem si no podem (govern i/o empreses públiques) recórrer al deute perquè això computa com a dèficit? La segona circumstància és la de l’estímul keynesià. En temps de recessió té sentit que l’autoritat pública estimuli la demanda generant dèficit (nota: rebaixar impostos mantenint el nivell de dèficit no estimula la demanda, simplement substitueix despesa pública per privada, i de fet només parcialment, ja que part dels recursos addicionals privats s’estalvien). Però no és una cosa que puguem fer. No ho aguantarien ni el nivell d’endeutament ni els controladors europeus (que, a més, creuen poc en aquesta segona circumstància, i en canvi creuen més en la primera, encara que el seu nivell d’efectivitat en validar-la ha estat nul).

Acabo amb una curiositat. Les dades publicades també recullen les xifres del deute de l’administració general de l’Estat, de les autonomies, dels ens locals i de la Seguretat Social. La suma de les quatre es superior a la del Regne. És l’efecte FLA: a la consolidació dels quatre sectors el que es deu al FLA es cancel·la, ja que és un deute d’una entitat pública espanyola a una altra.

stats