Esperem més d’Europa

Aquesta setmana la Comissió Europea ha fet una recomanació al Consell Europeu sobre les mesures que ha de prendre davant de l’incompliment fiscal espanyol de l’any 2015 i de les perspectives negatives per al 2016. Es tracta d’un tema controvertit. Primer, el 9 de març la Comissió va recomanar al govern espanyol que fos més enèrgic en els seus programes d’estabilitat. Després, fa unes quantes setmanes, el president de la Comissió, el Sr. Juncker, i el comissari Moscovici, saltant-se els procediments, van manifestar que s’ampliaria l’objectiu de dèficit per a l’any 2016, però que s’exigirien modificacions (estalvis) del pressupost del 2016 (per valor de 8.000 milions d’euros). És a dir, es renyava el govern espanyol per haver fet un pressupost poc creïble (i, per tant, era una crítica a les rebaixes d’impostos) però així i tot s’apressaven, matusserament, a facilitar-li les coses (ampliació de l’objectiu de dèficit). La motivació no era cap altra que ajudar el Sr. Rajoy abans de les eleccions. En tot cas, la precipitació dels comissaris va causar la ira alemanya, Juncker va ser desautoritzat i la decisió ha quedat pendent. Es prendrà d’acord amb les regles. Quan? Segurament a principis de tardor. Serà llavors quan es decidirà si s’amplia l’objectiu de dèficit, si s’imposa una multa al Regne d’Espanya per l’incompliment de l’objectiu de dèficit i quines recomanacions se li fan per complir el pressupost (amb dèficit ampliat). M’imagino que ja només podran ser recomanacions per al pressupost del 2017.

Voldria comentar els rumors i la informació sobre el que pot acabar passant.

Una part de la informació és tranquil·litzadora. És pràcticament segur que s’ampliarà l’objectiu de dèficit i molt probable que no hi hagi multa (o que el valor d’aquesta multa sigui zero). És el que recomana el sentit comú. L’únic argument en contra és que les normes s’han de complir. En principi, és un argument que té força, i Déu sap que uns dirigents de la política fiscal espanyola que van supeditar-la als seus interessos electorals es mereixen la cleca. Però faria mal a l’economia, és a dir, a la gent, i cal reconèixer també que l’argument està molt devaluat. S’han fet tantes excepcions (incloent-hi, com a primer precedent, França i Alemanya) que seria difícil de justificar que Europa decidís ser estricta en aquest tema precisament ara.

Però hi ha un altre aspecte que, des de Catalunya, ens ha d’inquietar. No hi ha cap dubte que, en aquest assumpte, el govern espanyol desitja tres coses de la decisió europea: que hi hagi ampliació de l’objectiu de dèficit, que no hi hagi multa i que les recomanacions sobre el que cal fer culpabilitzin les autonomies i assenyalin la necessitat de controlar encara més les seves finances. Malauradament, en trobem indicis a la recomanació del 9 de març i, més atenuats, també a la d’aquest dijous. Que el govern Rajoy se’n sortís i obtingués aquest regal seria molt injust. Només podria atribuir-se a la incompetència, la mandra o la debilitat de la Comissió. Fa més de quatre anys que el govern espanyol treballa incansablement per desacreditar, i alhora anar desmuntant, les autonomies. Amb tota mena d’actuacions, incloent-hi fer recaure l’ajust fiscal desproporcionadament sobre elles i fer-ho d’una manera (imposant objectius de dèficits que se saben irrealitzables) que les desprestigiï. El fons de l’assumpte és prou conegut. El pes dels ajustos addicionals, si són necessaris, ha de recaure, a hores d’ara, en l’administració central (i els seus organismes dependents, com Adif). Catalunya, en particular, no pot disminuir la seva despesa. Ja ho ha fet amb escreix. Els serveis de la Comissió, que no són ni incompetents ni mandrosos, ho saben. Per tant, he de concloure que, si s’arribés a produir la situació que he estat considerant, l’explicació més natural hauria de ser la debilitat política de la Comissió. Seria lamentable. Si se li dóna al govern espanyol tot el que vol –ampliació de dèficit, no imposició de multa i indicacions de controlar les autonomies–, la Comissió es dispararia un tret al peu, ja que, com he dit, aquestes indicacions desvien l’atenció, i la pressió, d’on ara rau la responsabilitat principal: l’administració central.

Ni els esforços que han fet les autonomies ni, en particular, Catalunya es mereixerien una tal desconsideració de la Comissió Europea. Catalunya és, i sempre ha estat, lleialment europea i europeista. No correspon rebre ara una bufetada de la Comissió que només podríem interpretar com un acte de servilisme cap al govern espanyol. No vull creure que això pugui succeir. Esperem més d’Europa. Vull creure que, arribat el moment de la decisió definitiva, el govern espanyol obtindrà el seu primer i segon objectiu, però no el tercer.