10/06/2017

Data i pregunta: una interpretació

3 min

S’ha anunciat la data i la pregunta. Ofereixo alguns comentaris. Començo per un aspecte secundari: no m’agrada l’esment a la república. Entenc per què es fa. Es pretén connectar amb els sectors, a l’esquerra, que són molt sensibles a aquest símbol. Pot ser, doncs, bona política. Però és una llàstima que aquests sectors necessitin aquest gest. No fa que la pregunta sigui més clara, ans al contrari, i no té cap altra raó de ser que una mena d’autosatisfacció retòrica que entusiasma alguns amb memòries de la Guerra Civil però que enfurisma d’altres per la mateixa raó. Recorda aquella frase que diu que als catalans ens perd l’estètica. O aquell comentari del músic Tom Lehrer sobre les cançons de la Guerra Civil: “Eren temps extraordinaris: perdíem totes les batalles però teníem les millors cançons”. Ja sé que hi ha pocs catalans als quals l’entusiasme per ser com Dinamarca els portaria a propugnar la forma monàrquica, però canvieu el verb propugnar per acceptar i ja no és tan obvi. És un tema aliè al nucli dur de la qüestió. Curiosament, aquest omplir-se la boca amb el terme república només es pot entendre dins d’un marc referencial espanyol.

Preguntem-nos ara: com hem de contextualitzar el fet que s’hagi fixat data i pregunta? La disjuntiva bàsica a la qual ens enfrontem és clara des de fa molt de temps: per part del govern del PP s’està imposant la involució unitària-centralista de l’Estat i es persegueix l’assentiment dels catalans. I per part catalana s’està dient que aquest assentiment no hi serà. Per part del govern central és “assentiment voluntari o coercitiu”. Per part catalana, és “negociació o xoc”. És evident, i alhora llastimós, que el govern central no vol negociar res. La paraula negociació és a la boca de tothom, però, no ens enganyem, la definició d’actitud negociadora, com la de pornografia, és difícil de formular, però es reconeix immeditament quan te la trobes. Ai las, el govern espanyol del PP no la practica. A les eleccions del 27-S es va considerar que el resultat, amb la formació d’un govern sobiranista compromès amb un projecte de referèndum, validava un marge de 18 mesos per donar l’oportunitat al govern central de desplegar una actitud negociadora. Com he expressat altres vegades, soc més aviat escèptic sobre si aquesta va ser una lectura apropiada i si establir un termini va ser una decisió sàvia. Però és la que es va prendre.

Fixar la data i la pregunta és reblar el clau del plantejament català. És a dir, “negociació o xoc”. No tinc cap dubte que si s’entrés en una dinàmica negociadora, és a dir, en una dinàmica en què el govern central pogués fer mínimament creïble que es pot plantejar la possibilitat d’una configuració plurinacional de l’Estat, hi hauria negociació, sense límits. No tothom a la banda catalana estarà d’acord amb aquesta apreciació, però estic convençut que aquest seria el cas. El joc polític s’obriria. Però, com ja he dit, no hi ha hagut fins ara ni rastre d’una actitud així i, per tant, no hauria de sorprendre que es ratifiqués el missatge de “negociació o xoc”. Davant l’alternativa que ofereix el govern central, la de l’assentiment voluntari o coercitiu, és ben lògic que el missatge del govern català sigui: “No ens menystinguis, no hi haurà assentiment voluntari”, que jo tradueixo per “El president de la Generalitat no dissoldrà el Parlament”. I, per tant, se li està dient al govern central que, si aquesta és l’alternativa que planteja, haurà d’enfrontar-se a la realitat d’implementar l’assentiment coercitiu, que jo tradueixo per “El govern central haurà de trobar una manera de dissoldre el Parlament”. Evidentment, això és el xoc, i poca satisfacció pot proporcionar al govern central aquesta resolució, ja que fa evident davant del món que l’estat espanyol té un problema molt greu i no resolt. Tant de bo pogués pensar que les forces espanyoles que es podrien obrir a una autèntica negociació (que hi són) aconseguiran imposar-se. Malauradament no serà així, i els propers dies els més exaltats aixecaran la veu i demanaran mà dura amb els catalans. Ja veurem per quina modalitat coercitiva optarà el govern central. En el desplegament tàctic d’aquest tram del conflicte, aquest no és un tema menor.

Ara bé, penso que és de vital importància que des de la banda catalana s’emfatitzi que si s’obrís la negociació tot és negociable. Potser costarà dir-ho, però la percepció internacional del conflicte depèn molt, n’estic convençut, que es digui ben alt.

stats