21/01/2017

Cap a l'Àfrica

3 min

Si expliqueu als vostres amics que la ciutat d’Alger és a la mateixa distància de Barcelona que Madrid, és freqüent que se sorprenguin. La ribera sud del Mediterrani, i tota l’Àfrica, ens queda lluny. No hauria de ser així. Si la nostra costa és plena de torres refugi, si som una de les primeres ciutats del món que van tenir un consolat americà, si el gas algerià va estar disponible a les nostres llars en dates molt primerenques, si constantment rebem notícies, sovint dramàtiques, d’arribades de pasteres a costes no gaire distants de les nostres, és perquè l’Àfrica és geogràficament propera. És molt important que prenguem consciència d’aquesta proximitat i que actuem en conseqüència. L’Àfrica ha d’estar molt més present en la nostra vida del que ho està. I no només perquè està bé que ens preocupem pels països menys desenvolupats que el nostre, i per la seva gent, sinó també per motivacions més egoistes. Perquè l’Àfrica és una oportunitat que no hem de deixar passar.

El continent africà s’està transformant. No em puc estar de recordar la vegada que, a París, devia ser l’any 63, en Jordi Borja em va comentar que l’Àfrica no aixecaria el cap, econòmicament parlant, en dues generacions. És una observació que en el seu moment em va impressionar. Però la va encertar. Ara bé, després de 50 anys de turbulències postcolonials (de les quals, sense cap mena de dubte, són responsables els colonitzadors), l’Àfrica ha entrat en una fase sostinguda de creixement econòmic. Les xifres impressionen. Del 2001 al 2014 el PIB africà va créixer, cada any, per sobre del 5% (no uniformement, esclar; el nord i el sud van anar per darrere). El 2015 i el 2016 el creixement ha estat menor, però així i tot molt per sobre del d’Europa. Afegiu-hi que la població, que ja és, aproximadament, de 1.200 milions de persones, continua creixent, no només, com en tots els altres continents, per l’allargament de la vida, sinó també perquè, a diferència d’aquells, la fertilitat continua per davant de la taxa de reposició. En conjunt, doncs, tenim un continent que en termes econòmics és ara com sis vegades Espanya. I la perspectiva, ferma, és que a mesura que els seus ciutadans, de mitjana, es fan més pròspers, augmentarà el seu pes, i tard o d’hora serà una economia més gran, en termes absoluts, que l’europea.

Tot plegat és una magnífica notícia. Perquè és bo que els ciutadans dels països ara més pobres prosperin, perquè només aquesta prosperitat podrà alleugerir la pressió immigratòria sobre Europa, i perquè l’Àfrica esdevé així un gran mercat en expansió per als productes i els serveis europeus. I, en el nostre cas, perquè és un continent, i un mercat, que tenim a tocar. Si contemplem un mapa d’Europa de prop ens veiem a la perifèria, però si allunyem el focus ens veurem, de nord a sud, al bell mig de dos continents, un de ric, però estancat, i un altre de pobre, però en creixement. La implicació és que si ho fem mínimament bé podem passar de la perifèria a la centralitat.

Hem de fer, doncs, esforços sistemàtics per incrementar la nostra, ara limitada, presència a l’Àfrica. Tenim molt a oferir, en productes i serveis comercials, en educació, en sanitat. Però per aconseguir-ho caldrà proposar-s’ho. Un exemple del que ens caldrà fer: intensificar el nostre coneixement del francès. A Catalunya i per raons de veïnat molt evidents (o no tant, la distorsió de la distància percebuda també hi és: Tolosa de Llenguadoc és més a la vora de Barcelona que València), la primera llengua estrangera era tradicionalment el francès. Ara és l’anglès. En el món actual havia de ser així. I ens convé continuar insistint en l’anglès. No som encara on hem de ser. Però la batalla de l’anglès es guanyarà. El punt d’arribada, el de la normalització completa (el d’Holanda, per exemple), és encara molt lluny, però, simplificant, podríem dir que el camí ja és de baixada. El nivell de presa de consciència és molt elevat i fenòmens com el turisme ajuden a empènyer en la direcció adequada. És de preveure, doncs, que, com arreu, i com recomana la UE, a mesura que anem normalitzant l’anglès anirem introduint -el sistema educatiu en serà protagonista- l’exigència d’una segona llengua estrangera. Ens convindrà que a la nostra població n’hi hagi una gran varietat. Hi haurà qui s’inclinarà per l’alemany, d’altres pel xinès mandarí, o per l’àrab, o pel rus, o pel portuguès... però em sembla que a Catalunya, i de manera natural, la segona llengua estrangera més popular serà el francès, la dels nostres veïns i la dels nostres avis que sabien idiomes. I això, ves per on, serà també un avantatge competitiu a l’hora de facilitar l’aproximació a l’Àfrica.

stats