Els meus cinc peròs a Netflix
Dos mesos després de fer-me de Netflix, estic raonablement content. Ara bé, tinc cinc peròs (que sospito que són massa poc compartits perquè la companyia en prengui nota).
1. L’absència de subtítols en català per a les sèries i pel·lícules internacionals. A Movistar+ hi són; pagats a mitges amb el departament de Cultura, tot s’ha de dir, però almenys hi ha un mínim reconeixement de la pluralitat lingüística del mercat al qual s’adrecen. Al març es va anunciar a so de bombo i platerets que s’incorporaven vuit films -ui, sí, vuit- doblats al català. Però, en la meva experiència com a usuari, encara és hora que un sol dels continguts pels quals m’he interessat tingui opció de català.
2. En la línia del punt anterior, que no hi hagi cap pel·lícula de Marc Recha, Isaki Lacuesta, Ventura Pons o Albert Serra. Sí que n’hi ha de directors catalans -Juan Antonio Bayona, Jaume Balagueró, Bigas Luna o els germans Pastor- però són films que juguen la lliga dels gèneres universals i no parlen específicament del país: fins i tot quan apareix Barcelona, podria ser qualsevol altra ciutat. En canvi, sí que hi ha pel·lícules que diuen alguna cosa específica sobre Espanya -i no per això són menys universals-, com La isla mínima, Los amantes pasajeros o Torrente.
3. Que quan s’acaba un episodi, minimitzin els títols de crèdit per suggerir-me de veure el capítol següent. Que quan entro a veure de què va una sèrie, la disparin sense esperar que faci play. Ser tractat, en general, com una oca a qui intenten embotir episodis com si fos pinso, a veure si treu foie.
4. Seguint el fil de la meva crítica de la setmana passada: que només hi hagi una pel·lícula anterior al 1950. Es tracta de The daughter of dawn, del 1920, que té més interès històric que estrictament cinematogràfic. Que no hi hagi dibuixos animats clàssics. Però és que ni un trist Coyote...!
5. Que la secció de música sigui tan conservadora. I breu. És difícil descobrir coses noves en un catàleg tan reduït i centrat en els greatest hits de sempre. Fins i tot quan fa alguna concessió a la música independent -com en els molt recomanables documentals de Joy Division o Nick Cave- escull el que és obvi.
Amb tot, ja han aconseguit que jo -client de Movistar+ ja de quan era Canal Plus- hagi decidit desempallegar-me del descodificador iPlus, pel qual Telefónica fa pagar un absurd lloguer: amb el que m’estalviaré pago els 10 euros de Netflix. I ara que ve la HBO, ves que no segueixi desvestint el meu paquet televisiu amb Movistar per cobrir les sèries que aquesta plataforma està perdent. Reaccionarà Telefónica?
