Aquells amb massa idees sobre què haurien de ser els altres
Una de les funcions que caldrà reconèixer a les sèries és la d’haver ajudat a normalitzar unes quantes identitats sexuals possibles. Fa un parell de dècades, era el cinema qui complia més aquesta funció, que ara sembla haver-se desplaçat a les ficcions televisives. Tenim, per exemple, el personatge de Taylor Mason a Billions, que es defineix com a no binari, tal com fa també Asia Kate Dillon, la persona que interpreta el personatge. Hi havia expectativa, per cert, sobre si havia de competir als Emmy com a actor o com a actriu. Dillon no s’identifica amb cap dels dos gèneres i per parlar en primera persona es refereix a “they”, que en anglès tant vol dir “ells” com “elles”.
El debat segur que ajuda a entendre que una cosa és el sexe, que és allò que penja -o no- entre les cames, i una altra de ben diferent la identitat sexual, que està col·locada en algun punt perdut entre les dues orelles. (Per cert, la candidatura l’ha enviada finalment com a “actor”, ja que, segons ha explicat Dillon, el terme designava homes i dones fins ben bé el 1500).
També és jugar en favor de la normalització fer que un personatge de Homeland -no diré quin per no fer espòiler- reveli la seva homosexualitat després d’unes quantes temporades apareixent sense denotar cap preferència. Durant massa temps, la ficció audiovisual va presentar els homosexuals com si aquest fos el seu tret fonamental i no una part més de la seva identitat. És a dir, feien la funció d’homosexuals i era només la seva opció sexual el que importava per al guió. La igualtat és també això: no haver de militar permanentment en un col·lectiu.
En el cas de la transsexualitat, Transparent -i la seva gosadia de partir d’un home septuagenari per explicar-ne la transició- ha sigut modèlica, reivindicant la presència d’intèrprets i personatges que tinguin identitats alternatives a les clàssiques. I fins i tot una ficció familiar com Modern family va fitxar un intèrpret infantil transgènere.
I així arribem a You me her, que es ven com la primera sèrie poliamorosa. Té molt de comèdia romàntica, tot i que ho dissimula: la majoria de protagonistes voregen ja la quarantena, són de Portland -o sigui, hipsters - i tenen un cinisme suau que evita que tot plegat no caigui de morros en el bassal de la carrincloneria. El punt de partida és una parella que pateix un cert tedi matrimonial i accepta que una escort entri a les seves vides, per posar-hi pebre. Però el que havia de ser només un intercanvi comercial acaba esdevenint una relació on cadascú estima els altres dos.
Per cert, un cop salten del sexe a l’amor, aquesta parella de tres (a la foto) passa més temps ajustant les velocitats de cadascú, i intentant que ningú se senti exclòs, que no pas practicant el fabulós sexe que els va unir en primer lloc. Ho dic per consolar els envejosos.
