23/07/2017

La gran xurreria Netflix

2 min

Crec que Netflix ha estat allò que, en anglès, en diuen un game changer: algú tan disruptiu que acaba canviant les regles del joc. Seva va ser la idea, per exemple, d’oferir tots els capítols d’una temporada el dia de l’estrena, per tal que cadascú se’ls dosifiqués a conveniència. O sigui: veient els capítols de tres en tres. No en va són els productors de Narcos, si se’m permet l’acudit.

Ara bé, des del punt de vista estrictament artístic, ¿quin és el rèdit de la plataforma? Hi ha un munt de sèries bones, i tant. Però ¿quantes han estat game changers? Em refereixo a títols que es puguin posar al costat de Mad men, The Sopranos, The wire, Twin Peaks, Joc de trons o Breaking bad o, si es vol baixar a l’arena més comercial, Expediente X, House, Sexo en Nueva York o Lost. Tots aquests títols poden presumir, tirant curt, d’haver creat escola. I, en canvi, em costa trobar títols en el catàleg de Netflix que hi puguin competir, a banda de House of cards i Orange is the new black.

La resta, incloent-hi les notables Narcos, Stranger things, The crown, Luke Cage o Master of none, em semblen aplicacions reeixides de fórmules ja assajades aquí o allà. Potser per aquesta manca de segell propi, la companyia ha acabant reviscolant projectes que altres cadenes havien deixat caure, com Black mirror o Arrested development.

Sembla com si la companyia es posicionés per ocupar el consum de sèries correctes -perquè el nivell mitjà és bo- mentre no arriba cap de les obres mestres que acaben marcant el pas. Perquè en la majoria de les seves propostes, per atractives i ben resoltes que estiguin, hi detecto l’absència d’un component essencial: el risc. Només amb risc permets que una noia de vint-i-pocs anys pugui fer una sèrie com Girls, o aproves una ficció sobre un septuagenari que canvia de sexe, com a Transparent.

És com si la firma ho fiés tot a un únic atribut: el talonari. Produir molt i produir car. Només cal fixar-se en el discurs públic de l’empresa i com se centra a subratllar -quasi obsessivament- que es gasta més diners que ningú per capítol. Si després en surt un bunyol com The get down, ja no importa. Segur que hi ha noves incorporacions al catàleg per mantenir l’estómac seriòfil sadollat.

Perquè aquest és l’altre truc de Netflix: quan arribes al final d’una sèrie, la plataforma ja n’ha estrenades tres més. És el Zara de la televisió: novetats cada quinze dies per fer que la clientela estigui sempre remenant. Com qui remena una paperina de xurros -i n’escura el sucre- mentre passeja mig abúlic per la ciutat, fent temps per a l’hora de sopar.

stats