El dilema d'informar sobre els suïcidis
Un dels dilemes que vivim els periodistes és què fem amb els suïcidis: es creu que informar-ne pot provocar un efecte de contagi entre les persones propenses a treure's la vida. Fins fa ben poc, i descomptades algunes excepcions, se'n parlava només quan qui el protagonitzava era algú famós. El drama dels desnonaments ens ha obligat a revisar el criteri. En aquest cas, els cometen persones anònimes, però formen part de la vida pública. Dimarts, el suïcidi d'una parella de jubilats va afegir pressió al PP, que va acabar acceptant -contràriament al que pretenia- debatre la ILP sobre la dació en pagament. Aquest suïcidi s'esmentava als subtítols de les portades d'El Periódico , La Vanguardia , El Mundo i l'ARA. En canvi, El País i El Punt/Avui l'ometien i només en parlaven a dins, en petit. També hi ha, esclar, La Gaceta i l' Abc , que no treien el tema de la ILP en portada. Però apostaria que, en aquest cas, no ha sigut per motius deontològics. Ans al contrari.
Tot Tarantino (llevat d'algunes coses)
La publicitat tendeix a la hipèrbole i a la generositat d'adjectius emfàtics. Però és estrany que El Mundo anunciï la seva nova promoció -un lot de pel·lícules de Quentin Tarantino- amb l'equívoc nom de "Tot Tarantino". Un no espera que hi hagi Django unchained , encara en sales de cinema. Però és que tampoc hi ha Unglourious Basterds , que és del 2009. Ni tampoc s'hi inclou Death Proof, del 2007 . Ni Four Rooms (on dirigia un dels quatre segments). Ras i curt, "Tot Tarantino" acaba el 2004, amb la segona part de Kill Bill . És lliure El Mundo de publicitar les seves promocions com li plagui. Però corre el perill que si mai anuncia "tots els papers de Bárcenas" no ens l'acabem de creure.
