15/01/2017

La culpa és de John Williams

2 min
La culpa és  de John Williams

Dinava un plat combinat en un restaurant grec i tenien la televisió engegada. Feien el programa d’esports de Cuatro. I era molt molest d’escoltar. No tant per la grollera manipulació dels seus locutors, que devien cobrar aquell dia en funció de les vegades que eren capaços de col·locar la frase “Piqué es queda sol”, ja que l’anava sentint cada pocs segons. Era una qüestió estrictament física: l’encongiment de les trompes d’Eustaqui i de l’ànima quan penetra pel conducte auditiu alguna cacofonia. Esclar, devia haver-hi una segona televisió engegada, perquè totes aquelles polèmiques de foc d’encenalls arribaven barrejades amb el que sense cap mena de dubte era la música d’una pel·lícula d’aventures.

Però no: mirava el local i ni rastre del segon aparell. Era, senzillament, que l’editor del noticiari havia decidit que transmetria la informació amb els platerets, les trompetes i els violins frenètics de quan Bruce Willis ha de salvar la Terra de l’imminent impacte cataclísmic d’un asteroide foll.

L’endemà, llegeixo que Espejo público, d’Antena 3, ha dedicat una estona del seu programa a parlar de Marta del Castillo i que, sobre les revelacions del cas, sonava la música de Twin Peaks. Sí, la sèrie en què maten una adolescent de manera horripilant i n’apareix el cadàver a la riba d’un riu.

A finals dels 70, Spielberg va revolucionar el cinema amb una fórmula altament comercial -la qual cosa no pressuposa mala qualitat, quedi clar- i que té com a ingredient destacat la inclusió de la música a (quasi) cada escena. I el gran mestre d’aquest tipus de banda sonora constant és John Williams: als films on participa, cada mínim gest va acompanyat de la consegüent línia de violí o trombó, segons toqui. I, esclar, quan a la sala de màquines hi ha Spielberg i Williams, el resultat és un artefacte cinematogràfic que sovint resulta embafador, però que és compacte, immersiu i coherent.

En canvi, usos televisius com aquests dos que cito no ens diuen gaire bones coses de nosaltres mateixos. Perquè parlen de l’espectacularització de la notícia, del domini de l’emoció per sobre de la raó, de la banalització de la música i el seu ús com a recurs ambiental o de la immunització amb què ens movem per la realitat, fins al punt que necessitem referenciar una ficció perquè fets que veritablement han succeït ens sotraguin.

(P.S.: Si volen una vacuna contra aquests estímuls sonors constants, els recomano música de debò, sense interferències. He descobert fa poc els Tiny desk concerts, de la NPR. Una delícia. Es troben a YouTube).

stats