Una alternativa per a quan segrestin el ‘Polònia’

Quan no estic adoctrinant el meu fill de gairebé tres anys políticament -bé que li he de respondre per què repiquen cada nit les cassoles- ho faig televisivament. Se’n diu educació. I, així, de tant en tant, surto a la caça d’espais infantils que compleixin el doble requisit de a) entretenir-lo moderadament i b) no provocar-me el desig d’arrencar-me els ulls quan arriba la repetició número 328. En una d’aquestes incursions he descobert Pat&Mat, la joia que vull compartir avui.

En Pat i en Mat són dos veïns que intenten resoldre problemes quotidians amb tanta imaginació com poca perícia. I cada cop que proven d’arreglar el xafastre que han creat, només fan que augmentar encara més el perímetre de la seva calamitat. No és una sèrie pensada específicament per als nens, però el meu nano es cargola de riure cada cop que els veu intentar agafar un relliscós pollastre congelat que acaba saltant indefectiblement per la finestra. El motor de cada episodi és l’humor físic, l’ slapstick i la fascinació pels invents. No estem lluny de Chaplin, el Tricicle, Jacques Tati o aquell insòlit professor Franz de Copenhaguen.

He deixat per al tercer paràgraf dir que es tracta d’una sèrie d’animació gravada fotograma a fotograma amb ninots, sense diàlegs i creada el 1976 a Txecoslovàquia. Però no truquin a la DGAIA encara per estar furtant-li La patrulla canina al meu plançó per culpa d’aquesta vetusta sèrie. Quaranta anys més tard encara se’n segueixen gravant capítols -amb el mateix look antic-, ja que justament la sèrie és universal i atemporal. ¿A qui no li agrada veure fracassos estrepitosos aliens? A més, en aquesta època en què els personatges d’animació semblen fets de blandiblub i no paren de moure’s histèricament, veure evolucionar dos ninos corporis i de volumetria estable resulta commovedor.

La sèrie, tot i la seva aparent innocència, va patir la censura del comunisme: els de la tisora creien que si un personatge anava de vermell i l’altre de groc era perquè representaven les tenses relacions entre l’URSS i la Xina. Solució? Durant una dècada (fins a la caiguda del comunisme), la camisa d’un dels personatges va passar a ser grisa. Els molestava, esclar, que aquells dos desastres amb potes poguessin ser la paròdia del perfecte i capaç obrer idealitzat pel règim. El seu inconformisme contra els problemes de la quotidianitat precària i una actitud vital alegre i despreocupada són -a part d’un excel·lent material educatiu per al meu fill- una botifarra subtil contra l’antipatia d’un govern repressor.

Vaja, que si acaben segrestant el Polònia, sempre ens quedarà Pat&Mat.