Versió original subtitulada sí (però per demà passat)
Visc el doblatge com una desgràcia. Adultera l’obra original, fa que el cinema d’un país perdi el seu principal avantatge competitiu envers el poderós Hollywood i es renuncia a una eina útil per aprendre llengües estrangeres, fonamentalment l’anglès. Per acabar-ho de fer antipàtic, resulta una pràctica que ja existia amb la Segona República, però que es va convertir en obligatòria el 24 d’abril del 1941, por la gracia de Dios i, més concretament, a través d’una ordre ministerial del seu representant a la terra (espanyola), un tal Francisco Franco Bahamonde, que s’assegurava així el control del missatge que pogués arribar de l’enemic americà, ni que fos a costa de fomentar la indigència cultural. Però nunca fue el castellano lengua de imposición.
Resulta, però, que no és fàcil desempallegar-se del doblatge. Algunes veus reclamen que Catalunya adopti la versió original subtitulada en català (VOSC) com a estàndard al cinema i la televisió, per allò d’aixecar el nivell d’anglès de la concurrència. Tot i que sembla un propòsit encomiable, la proposta genera recels. Aquesta setmana, un grup de seixanta persones de la cultura han signat un manifest on es reclama la pervivència del doblatge en català. Entre els firmants, hi ha gent tan solvent com Jaume Cabré, Maria Barbal, Jordi Savall, Jordi Coca, Xavier Antich o Sílvia Bel. El text ve a dir que si el català renuncia al doblatge, l’opció preferent no serà la VOSC, sinó la versió doblada al castellà, que és de fet ja aclaparadorament majoritària. Sostenen, per tant, que sort en tenim de sentir cinema en català gràcies al doblatge en aquesta llengua ofert per TV3.
Els seus arguments són raonables. Un pla que és resplendent sobre el paper de les idees podria ser catastròfic si, en baixar a la tèrbola arena de la realitat, el cinema doblat en castellà encara fagocités més els espectadors catalanoparlants.
Ara bé, definir horitzons és important. I mantinc que la VOSC és l’escenari desitjable de futur, al qual hem d’aspirar, sense complexos, com a societat. M’hauria agradat veure reflectit això en el manifest. Em solidaritzo amb el neguit dels actors de doblatge, però un assumpte gremial no pot passar per davant d’una qüestió de país. Probablement el col·lectiu hagi de reconvertir-se d’alguna manera, i espero que el Govern empenyi perquè sigui un procés natural i no traumàtic. El talent que atresoren és inqüestionable i no s’ha de malbaratar.
Abans d’arribar a aquesta Ítaca cinèfila, però, cal adreçar el veritable motiu pel qual implantar la VOSC no és possible: la manca de capacitat reguladora de la Generalitat. Catalunya pateix la pinça de les majors (i la seva resistència envers el català), d’una banda, i la sorda hostilitat lingüística de l’Estat, de l’altra. Fins que això no se solucioni, el manifest em sembla vàlid. Però no pas per l’endemà.
