Quarts de dotze de la nit de dimecres. El Mundo piula la seva portada, amb una exclusiva: Carme Chacón penja l'escó i se'n va a donar classes a Miami. La competència reacciona i, a l'endemà, quatre diaris inclouen també aquest tema en portada, en mòduls petits: l'ARA, El Periódico , La Vanguardia i El País . Però, a dins, només l'ARA cita que és un tema d' El Mundo . El director d' El Periódico , Enric Hernández, assegurava a Twitter que tenien el tema, però embargat fins a la mitjanit: "Algú no ho ha respectat", piulava. És cert que El Periódico té bones connexions amb Chacón, però molts detalls fan pensar que no estava previst incloure la notícia a l'edició en paper: la peça és molt breu; el mòdul de portada, petit; ningú firma la informació... El tema a El Mundo , per contra, és extens, firmat i obre la portada. En tot cas, aquesta proximitat amb Chacón no la pot esgrimir La Vanguardia , que tampoc signava la peça i això que obria la secció. I menys encara El País -rubalcabià de mena i, per tant, antichaconià irredempt-, on tampoc cap periodista donava la cara. La pràctica d'aixecar una pàgina a última hora per incloure una notícia destapada per la competència no és la més noble de l'arena periodística, però en l'era digital em sembla gairebé inevitable. Ara, citar el mitjà que ha disparat primer és sagrat. Perquè les exclusives costen diners. I amagar les de la competència implica -a banda de limitar la teva capacitat d'alliçonar els altres- devaluar la mateixa mercaderia que pretenem vendre tots: periodisme.
Al racó de pensar
JUAN AGUILAR
ARTICULISTA D''ALERTA DIGITAL'
"Vivim espantats pels trets criminògens i genocides del separatisme"
