Les afirmacions de Pilar Urbano no ens haurien entretingut tota la setmana si no haguessin comptat amb el suport del diari El Mundo, que diumenge passat avançava el més sucós del seu llibre en una (excel·lent) entrevista. És cert que ja a l’editorial s’apressaven a dir que no compartien totes les afirmacions de la seva col·laboradora. Però ¿això no passa amb totes les entrevistes, de tots els mitjans? En tot cas, ahir tocava sufocar el foc que el mateix diari ha mantingut viu durant la setmana, amb articles com els de Federico Jiménez Losantos o Arcadi Espada, que validaven la tesi segons la qual Suárez estava convençut que el rei havia esperonat l’operación Armada. I ho feia amb una triple ofensiva. 1) Extensa entrevista a Suárez Illana, firmada per Victoria Prego, la qual cosa constitueix una invocació en tota regla a l’esperit de la Transició. Titular: “No tolero que s’utilitzi Suárez per clavar-li una bufetada al rei”. Amb cartes personals aportades pel fill de Suárez. 2) Editorial: “Unes cartes que aclareixen els dubtes sobre la relació de Suárez amb el rei”. I 3) Article del director, Casimiro García-Abadillo, que, tot i que el titulava amb interrogant (“¿El rei va poder avalar un cop contra la Constitució que ell mateix va impulsar?”), a dins no concedia el benefici del dubte a Urbano i es responia a ell mateix: “Els fets posen de manifest que no. Joan Carles ni coneixia ni va donar suport al 23-F”.
Apagades les flames, ja només queden les brases, oi? Però quan semblava que s’havia restituït la figura del rei com a homo campechani estupendus, hi havia algú que encara feia l’entremaliat: l’exdirector del rotatiu, Pedro J. Ramírez, que escrivia un article de tres pàgines amb un títol gegant amb crida en portada: “Quan un rei conspira contra la Constitució”. Com?!? Res, tots tranquils: es referia a Ferran VII i el seu intent de rebentar el trienni liberal. Ara, el missatge subliminar ja estava llançat.
Al racó de pensar
“El Risitas, adalil de la lluita islàmica egípcia” (Yahoo.es)
